A voltes escric

A voltes escric

Avui fa una tarda de primavera avançada, I per fi la tenia lliure, tota per mi. Quan això passa procuro prendre una decisió ràpida i encertada, però a vegades dubto, podria anar a comprar un banyador nou, podria anar a fer piscines, podria anar al gimnàs, podria fer la compra de la setmana, podria anar a córrer, o podria mirar de quedar amb algú.

El que no volia fer ni he fet és escoltar o llegir notícies d’actualitat, doncs ja fa molts anys, més de vint, que vaig perdre la costum d’estar ben informat, però reconec que des de l’1 d’octubre del famós referèndum, alguna cosa m’ha atret cap a tornar a seguir l’actualitat, amb totes les conseqüències que això comporta. Com per exemple el fet de tenir la sensació i la sospita què algú que mou alguns fils té molt interès en dirigir el meu, el nostre estat d’ànim. Per tant, aquesta tarda he decidit finalment sortir a córrer, escoltar novament les gavines que se’n riuen de mi, escoltar el pas de l’aigua que baixa per un riu Ter que aquests dies va carregat, contemplar un Sol que es prepara per anar a dormir, notar la brisa com m’acarona la cara, i gaudir del xut d’endorfines que m’ha provocat portar el cos fins a unes pulsacions més elevades de les habituals.

Tu fes el que vulguis i així ho faràs, però si jo decideixo ser un ignorant i desinformat, és cosa meva, exclusivament meva. Per sort, ningú ens obliga a consumir actualitat, ni a mirar la caixa tonta, I per sort, tots tenim la llibertat de decidir com omplim el nostre temps lliure. Em pots dir desinformat, em pots dir que no sóc capaç de mantenir una discussió sobre algun tema actual, però no em podràs dir que el meu sentit comú no funcioni bé. És més, hi ha moltes més fonts informatives que no són pas d’actualitat però tanmateix els grans temes i les grans preguntes de la humanitat mai caducaran perquè com que som humans, mai sabrem res del cert, només algunes petites pinzellades de veritat. Si no, agafeu un diari i compareu-lo amb un altre, o compareu diferents canals televisius. Qui té la raó? Tots tenen la raó, la seva raó. I nosaltres, pobres mortals, competim per tal de cridar fort i fer-nos notar, per demostrar qui en sap més sobre un tema d’actualitat, que repetim com un lloro, i com si d’aquesta forma ens poguéssim posar a un nivell per sobre de la resta de contertulians.

Així que tranquilitat i bons aliments, que un dia això que en diem vida se’ns acabarà, a tots, sí. Potser se’ns endurà el corona virus, potser un terratrèmol, potser una greu enfermetat, potser un accident, o potser ens morirem de vells, però una cosa és ben certa i ningú m’ho discutirà i és que, ara parafrasejant un proverbi italià que fa un gest de complicitat als escacs: al final de la partida, el peó i el rei tornen a la mateixa caixa.

Ben Txev

2020, any que comença

Em desvetllo amb la llum del nou dia que la finestra sense persiana deixa entrar. Anit em vaig oblidar de passar la cortina, però tant se val, així em llevo ben aviat per fer les meves coses. A fora hi ha una boira força espessa avui, i em vesteixo per sortir. Abans em faig un suc de taronja amb l’espremedor manual. S’ha de ser sostenible i hem de començar per les petites coses.

Ara ja calçat amb les Asics de córrer, em trobo corrent pel Passeig del Ter, entre la boira i els plataners, mentre una gavina se’n riu de mi. Content perquè aviat acaben aquestes festes i enguany he mantingut el meu pes. L’edat no perdona, i ara sí que toca cuidar-se i no tastar allò que no convé. Ja només queda la nit de Reis i el dinar de Reis, i prova superada.

Ja de tornada, arribo a la pista d’atletisme i faig els meus estiraments, posant especial èmfasi en l’esquena. Me’n torno cap a casa, i el primer que faig és alimentar-me del caldo que encara fumeja a l’olla, omplint un got amb el cullerot, i mentre me’l bec i degusto la barreja de verdures i carns que s’han estat coent a foc lent durant una bona estona, a la ment em vénen les imatges de temps ja pretèrits que mai més tornaran, de llar i de família, de casa aburgesada de la classe treballadora benestant d’aquells anys dos-mil, abans de l’entrada a l’eurozona .

Ara ja sóc a la dutxa, i mentre em deixo abraçar pel raig d’aigua calenta que em cau al cap i baixa espatlles avall per vestir tot el meu cos amb la seva placidesa, no puc deixar d’agrair a la vida tot el regal d’un matí com aquest.

Ben Txev

Pares moderns

Aquest cap de setmana, igual que cada quinze dies, estic amb els meus fills de sis i quatre anys. També estan amb mi dues nits entre setmana. Això forma part del conveni de la custòdia compartida que tenim signat amb la seva mare.

Hem iniciat el dia de forma suau i tranquil·la, tal com correspon fer-ho els dissabtes. Després d’esmorzar tranquil·lament hem anat cap a Vic a comprar roba per l’estiu a un Outlet que queda al costat d’un aparcament cèntric. Aparcar a la capital d’Osona un dissabte de mercat és missió impossible, i és millor anar de dret a l’aparcament de pagament per no perdre el temps intentant aparcar. Què és un euro i mig a canvi d’estar mitja hora o més per aparcar i sumar-hi el desplaçament a peu cap el centre? Després de la roba hem passat per una coneguda cadena de llibreries i ens hem firat una mica de cara a les vacances d’estiu que ja s’ensumen. Per cadascun d’ells un quadern d’estiu i per mi un llibre d’un doctor cirurgià japonès que parla dels beneficis de menjar poc per fer salut.

En acabar, hem anat a una superfície comercial coneguda, a fer una petita compra, “quatre coses comprarem”, els hi he dit als nens. Però quan érem a la caixa pagant, el meu fill m’ha corregit dient que no hem pas comprat quatre coses, sinó que n’han estat onze. Mentre érem a la caixa ha aparegut un bon amic amb el que hem anat a prendre una cervesa i unes tapetes, i els nens uns sucs ben dolços. Com més grans es fan menys costós és que es mantinguin tranquils i sense tocar els productes dels passadissos. A base d’haver-los anat marcant contínuament, ara anem bé.

Després de l’aperitiu hem tornat cap a casa, i mentre feia l’arròs amb pollastre al curri, els nens han començat a fer els seus respectius quaderns d’estiu. Hem dinat i ells han continuat amb les seves coses, mentrestant jo he descansat al sofà fins ben entrada la tarda. Ara ja es distreuen sols i fer de pare solter ja no és tant feixuc ni fatigant com fa un parell d’anys, o tres, just després de “la trencadissa” (meva).

Quan la mandra ja ha marxat, hem agafat el cotxe i ens hem fet fins a una coneguda àrea comercial. Al costat hi ha un basar xinès on hi he comprat una cafetera italiana, un neteja parabrises davanter dret pel cotxe, i líquid per netejar els vidres. Després de canviar el neteja parabrises vell pel nou i treure la merda d’alguna gavina manlleuenca que hi havia al vidre des de feia setmanes, hem anat fins a l’àrea comercial. A l’entrada hi ha unes taules amb cadires, que són del restaurant que hi ha just al costat, i a davant un parc infantil interior. Des de fa alguns mesos, al mateix vestíbul, a mà esquerra, hi han habilitat un forn de pa on a més hi fan pizzes al moment per emportar i al gust.

Abans hem passat a comprar un parell de coses que ens feien falta i algun capritx també. Oli, cafè i sushi. Mentre estava tastant el sushi que m’oferia un japonès que era l’encarregat de fer el màrqueting directe, m’ha saludat un vell conegut que feia anys que no veia, en Pere, que m’ha comentat “s’ha de provar tot en aquesta vida!”, i jo li he respost “o quasi tot!”. Hem passat per caixa i després he renovat la tarja client que estava vella i trencada.

Ara sí, els nens han anat corrents cap a treure’s les sabates per poder entrar a dins del parc que tant bé es coneixen ja. Jo m’he assegut a una taula encara plena d’ampolles de cervesa buides i bosses de patates consumades, que just en aquest moment havia quedat buida. Feia uns instants eren totes plenes, les ampolles, les bosses de patates, i les taules. He demanat un cafè amb llet a un cambrer que parlava en espanyol d’accent sud-americà i que duia una estelada tatuada al braç dret, cosa que m’ha sorprès força, tot i que cada dia em sorprenen menys coses. Fins i tot ja no em sorprèn la meva situació actual, que jo no vaig escollir, i en la que en el seu moment no hi vaig tenir ni vot ni veu. Es veu que això de separar-se amb fills petits, ara és normal perquè tothom ho fa… En tres anys hi ha hagut moltes tardes de dissabte com aquesta, però l’estat de la meva ànima ha anat mutant, i molt poc a poc, s’ha anat fonent part del dolor que m’oprimia/eix el pit.

Feta la comanda del cafè amb llet, decideixo que és el moment d’agafar el número per demanar la pizza que soparem. Deixo la bossa amb la compra a sobre de la taula per fer saber que la taula està ocupada, i al ser més visible, poder-la controlar des del forn de pa de les pizzes on haig d’anar a recollir el meu número, mentre amb l’altre ull control·lo que els nens estan bé a dins el parc. Haig de guaitar fins que els he divisat a tots dos. Agafo el número mentre miro a la taula i veig que en aquell moment apareix el cambrer amb l’estelada tatuada, mira cap a tots cantons i al veure la bossa a sobre la taula, deixa el cafè amb llet al costat. Jo estic a uns deu metres i estic pagant la comanda. Seguidament ja torno amb el número cap a la taula.

Em puc prendre el cafè amb llet tranquil·lament, després d’haver superat un moment amb una mica de tensió generada per haver d’estar pendent de diverses coses que es trobaven en l’entorn immediat: els nens al parc, la bossa amb la compra, el número per la pizza, i el cambrer amb el cafè amb llet. Ha estat un instant només, però l’atenció estava dispersa en diversos focs. Aquestes situacions potser les pot entendre qui les hagi viscut. M’he pres el cafè amb llet amb calma i poc a poc, mentre em trobava assegut de cara al parc i amb la compra a la cadira de la meva dreta. I quan he vist que ho tenia tot control·lat, he fet una ullada al mòbil per mirar si hi havia algun missatge. Res, cap novetat. La soledat té un preu, però també el té la vida en parella o de relació estable. Llavors, cal valorar molt bé en cada moment què és el que volem, com i amb qui. Potser la majoria de vegades ens trobem en una situació no escollida, si no perquè ens hi hem trobat i ens hi hem submergit.

El següent moment crític s’ha donat quan he decidit anar a buscar la pizza, però no ha estat tant estressant com el que l’ha precedit. Ara només calia que una de les noies, o el noi de darrere el tauler, em fessin cas i em donessin la meva pizza que ja estava apunt i que podia veure-la amb el meu nom escrit en bolígraf a sobre del paper de comanda que estava enganxat al damunt del cartró.

Superat aquest petit impàs, he anat al banc que hi ha just a davant del parc, he avisat als nens que sortissin i es posessin les sabates, i hem marxat cap a Manlleu a sopar pizza, a mirar una mica la tele i cap a dormir, ells, i jo a escriure aquestes línies.

Krishnamurti, vèncer la por (entrega 4 de 4)

“En aquesta ocasió parlarem sobre què és la meditació, però abans d’entrar en matèria, ja que es tracta d’un problema força complex, hauríem de tenir molt clar què és el que perseguim. Sempre estem cercant quelcom, especialment aquells que tenen idees religioses, fins i tot els científics. La cerca s’ha convertit en una fi per si mateixa. Què és el que cerquem? Això s’hauria de comprendre de forma clara i definitiva, abans d’esbrinar què és la meditació. Perquè s’hauria de meditar i de què serveix la meditació? On ens porta? Abans d’endinsar-nos-hi hauríem de tenir clar què és el que busquem, cadascú de nosaltres.

La paraula cercar, esbrinar, investigar, implica que nosaltres ja sabem més o menys el que perseguim. Quan diem que volem trobar la veritat, o que busquem a Déu, si és que tenim idees religioses, o busquem una vida perfecta; haurem de tenir ja a la nostra ment un model, una imatge, o una idea del que és. I per a trobar-la després d’haver-la cercada, hem de conèixer prèviament el seu contorn, el seu color, la seva substància.

Així doncs, en la cerca, no va implícit en la paraula “cerca”, que hem perdut alguna cosa i que ho trobarem? I que quan ho trobem, haurem de ser capaços de reconèixer-ho. Que significa que ja ho coneixíem i l’únic que cal fer és seguir-ho i descobrir-ho

Doncs, en aquest cas el primer que hem de tenir en compte és no cercar, ja que quan busquem, allò que busquem ja ens ve predeterminat, i és el que desitgem. Si un es troba infeliç, desesperat, cercarà l’esperança, el companyonisme, alguna cosa que el sostingui. I ho trobarà. En la meditació, tota forma de cerca, s’ha d’acabar, i tal com es va dir a l’anterior entrega, un ha de construir els fonaments de l’ordre, que és el mantenir-se recte, no respectabilitat.

La moralitat social, no és moralitat en absolut, però la moralitat, l’ordre i el mantenir-se recte, que sorgeix del que és el desordre, és una cosa totalment diferent. I vam dir que el desordre ha d’existir, mentre existeixi desordre, tant externament com interna. Originar ordre és comprendre el desordre, i per tant l’ordre no és seguir un projecte d’acord amb alguna autoritat, o a la pròpia experiència particular d’un mateix. I la manera de produir aquest ordre, ha de ser sense esforç, perquè l’esforç distorsiona. Estem parlant de com produir ordre sense control. I tal com hem explicat, l’ordre només pot existir a partir del desordre, el seu origen , com es produeix, pel conflicte que existeix a dins nostre. Comprendre’l sense eliminar-lo, sense ofegar-lo, ni reprimir-lo, sinó observar-lo sense cap distorsió, sense escollir, ni cap impuls d’obligació, ni de direcció.

Aquesta és una tasca força feixuga. Per tant, l’ordre (que és virtut) arriba sense cap mena d’esforç quan hi ha comprensió del què és el desordre. I el control implica tant repressió o rebuig i exclusió com també divisió entre el que controla i el que ha de ser controlat, i per tant, conflicte. Així que quan hom comprèn tot això, el control i l’elecció arribem totalment a la seva fi. En la divisió entre qui controla i el que és controlat hi ha divisió, conflicte i distorsió, violència. Quan es comprèn que el controlador és el controlat, qualsevol conflicte s’acaba. És el final de la divisió i per tant hi ha comprensió i enteniment. Quan hi ha comprensió del que és, no hi ha necessitat de control.

Per tant, abans d’entrar en la qüestió de la meditació, hem de comprendre aquestes dues coses essencials: l’ordre mitjançant la comprensió del que és el desordre, i el control amb totes les seves implicacions de dualitat i contradicció. I com ja s’ha explicat, l’observador és l’observat, i qui està enutjat i procura alliberar-se de l’enuig, és enuig en sí mateix. I quan hom es separa a si mateix de l’enuig o de la gelosia, de la desesperança o del desig de realitzar-se, existeix contradicció i per tant conflicte i distorsió. Aquests són els fonaments, i sense ells, no podem saber el que és la meditació en realitat. No ens auto enganyem llegint tots aquests llibres que es publiquen sobre meditació, tots aquells que ens vénen a explicar com meditar, o els grups que es formen amb la intenció de meditar, perquè com podem veure, si no hi ha virtut, que és ordre, hi ha d’haver distorsió, i la ment ha de viure en contradicció, en esforç. I com podrà una ment així conèixer o adonar-se de tot el que significa la meditació?

I com ja vam dir, no només intel·lectualment, sinó amb la totalitat del nostre ésser, hem d’arribar a aquesta cosa que anomenem amor, i per tant, a l’absència de temor. Sense amor, i ja sabem que volem dir amb amor, que no està afectat pel plaer, pel desig, per la gelosia, l’amor que no coneix la competició, que no divideix el meu amor del teu amor, ha d’existir tot això, que és necessari. Perquè la ment que inclou el cervell, les emocions, estan en completa harmonia, hi han d’estar, contràriament la meditació es converteix en autohipnosi.

A aquestes alçades ja hauríem d’haver estat treballant dur per descobrir les activitats de la pròpia ment, com funciona, les nostres activitats egocèntriques, el ‘jo’ i el ‘no jo’. Ens hauríem d’haver familiaritzat força amb nosaltres mateixos, i amb tots els impediments que la ment es fa a sí mateixa: les il·lusions i les desil·lusions, la imatge i les imaginacions que un té, i amb les idees romàntiques. Perquè una ment que és capaç de sentimentalismes, és incapaç d’estimar, perquè el sentimentalisme engendra crueltat, brutalitat i violència, no amor.

De forma que si més o menys hem establert aquests fonaments amb nosaltres mateixos, -que es tracta d’una disciplina interna força àrdua, exigent- hem estat aprenent, no d’algú altre, sinó del que succeeix en nosaltres mateixos. I aquesta observació no és possible si existeix alguna forma de prejudici o de conclusió, o alguna fórmula segons la que nosaltres observem. Si ens observem d’acord a algun psicòleg, no ens estem observant realment a nosaltres mateixos, sinó que estem observant el que el psicòleg ens ha dit, i a través d’això, nosaltres observem, i per tant no hi ha auto coneixement, i això implica un estat de consciència alerta.

Existeixen moltes escoles a Àsia, i ja fa anys que s’han establert a occident també, que ens ensenyen com ser conscient, o com estar atent. El primer que els remarcaria, és que no s’uneixin a res, a cap grup ni organització. No ho facin, perquè es precisa d’una ment capaç de romandre completament sola, que no tingui la càrrega amb la propaganda d’altres, o de l’experiència d’altres. La il·luminació no arriba mitjançant un líder, o d’un mestre, arriba mitjançant la comprensió del que és, i això arriba anant cap endins, i no cap enfora. Així que, amb el màxim respecte, recomano que no s’uneixin a res, a cap grup, i menys en temes religiosos on se’ls promet el Nirvana o Déu per cinc euros, o on ens donin alguna classe de talismà en forma de paraula. Aviat profunditzarem en això. Perquè la ment ha d’entendre realment el que està passant en el camp psicològic, en el seu propi camp, i per tant ha de ser conscient del que està passant sense distorsió, sense escollir, sense ressentiment ni amargor, ni explicacions, ni justificacions, solament observar.

Si això ho tenim més assimilat i assentat, amb felicitat i amb facilitat, amb gran goig, sense coacció, sinó que amb facilitat i felicitat, sense cap mena d’esperança d’assolir res, ja que si esperem ens allunyem de la desesperació, per tant, un ha de comprendre la desesperació, no buscar l’esperança. La desesperació només arriba quan no hi ha comprensió del que és, i la desesperació comporta amargor. En la comprensió del que és no existeix ni la desesperació ni l’esperança. Tot això és massa exigent per a la ment humana, oi? I pot resultar costós de comprendre.

Quan exigim l’impossible, caiem en la trampa del que és possible, i aquest parany és molt fàcil que es dóni. Un hauria d’exigir el màxim de la ment. La ment i el cor han d’exigir el màxim per no relliscar cap al més fàcil, possible, convenient, senzill, i còmode. El que estem fent aquí és descriure, però aquesta descripció no és el descrit, i si viatgem amb el que ens aporta aquest text, viatgem realment, i no pas de forma teòrica, no com a una idea, sinó com a alguna cosa que realment estem observant, i per tant, no experimentant. Existeix una diferència entre la observació o exploració, i l’experiència.

Ens preguntem doncs, què és la meditació, i per quina raó tenim de meditar. Perquè tanta pilota i moda sobre aquesta paraula. Segurament la majoria dels lectors saben alguna cosa sobre la meditació, i fins i tot algun mestre o guru els hi ha donat alguna fómula de com fer-ho. Hi la majoria, per desgràcia, i com a conseqüència de la cobdícia, ho seguim. Aquí no s’està oferint res, perquè qualsevol fórmula, mètode o sistema, aviat es torna repetitiu i mecànic, no importa qui li dongui la fórmula o sistema. Si es practica, ens convertim en el que ofereix el mètode, i el que ofereix no és la veritat, ja que la veritat és una cosa viva, i el mètode és mecànic, i si es practica, en la pràctica tenim una cosa que practica i una altra cosa que s’ha de practicar, i per tant, divisió, conflicte i distorsió i desordre. Per tant, és millor no acceptar cap sistema de ningú. Això significa que hem d’observar sense cap mena de suport, sense cap estímul.

L’observació és completament diferent de l’exploració en la que s’hi involucra l’anàlisi. On sempre hi ha l’analitzador i el que s’ha d’analitzar. En l’exploració hi ha d’haver una entitat que explora. És a dir, que l’exploració és diferent a la observació. L’observació és un aprendre constant, i no una contínua acumulació. Aprendre és diferent a aprendre per a acumular, i com a resultant d’aquesta acumulació, actuar o pensar. Mentre que en l’exploració, acumulem, i la ment va adquirint, i a partir d’aquesta adquisició s’afegeixen més coses. De forma que l’adquirir s’hauria de fer de forma lògica, sana i racional, però l’observació és totalment diferent: és observar sense l’observador.

Cal preguntar-nos perquè volem l’experiència, perquè la necessitem. Pensem-hi. Tenim milers d’experiències contínuament, de les que en som coneixedors, o bé les ignorem. Les experiències es donen, però nosaltres volem experiències més profundes i amples, perquè? No és cert que tots volem experiències meravelloses, místiques i misterioses, profundes, transcendentals, divines, espirituals? les volem? perquè? Pot ser que això sigui perquè la pròpia vida es caracteritza per la seva baixa qualitat, petita, mesquina? I per això volem oblidar que la nostra vida és així, i volem passar a una nova dimensió? Com pot una ment petita i mesquina, preocupada i poruga, ocupada amb els mobles, el cuiner i les preocupacions, problema rere problema; com podrà una ment així experimentar alguna cosa diferent de les seves pròpies projeccions i activitat? I al demanar noves experiències, el que fem és fugir del que és. Però precisament on hi ha el que és, és on hi ha el més misteriós de la vida. I en l’experiència també hi ha involucrat tot el procés del reconeixement, contràriament nosaltres no sabríem que hem vinscut una experiència que reconeixem com a algo plaent, transcendent, noble, formós. Sense això, no sabríem el que és una experiència. De forma que quan reconeixem, significa que ja ho coneixíem, i per tant, les nostres experiències, generalment procedeixen de passat, i per tant no hi ha res de nou en elles.

Per tant, hi ha una gran diferència entre observar, el veure, l’explorar de forma sana i racional, i aquesta ansietat per experimentar de forma convulsa. Ara bé, si això ho tenim clar, no de forma verbal o intel·lectual, sinó en el sentit que nosaltres hem deixat de banda tot això completament, incloent el mètode, el propòsit, la cerca. Tot això és extraordinàriament subtil i requereix molta atenció, internament.

Llavors, ens podem preguntar què és la meditació, i tot el soroll que es forma al seu voltant. S’han escrit centenars de volums al respecte, hi ha grans ioguis (no sé si són grans), que vénen i ensenyen a meditar. Ara bé, la veritat és que nosaltres no sabem res al respecte, realment, oi? O potser estem ben informats. Però tota Àsia parla de la meditació, és un dels seus hàbits, com ho és el creure en Déu o en alguna altra cosa. Jaïem deu minuts cada dia al racó d’una habitació, i meditem, ens concentrem i fixem la ment en una imatge. Aquesta imatge ha estat creada per ells mateixos o algú altra, per a utilitzar-la com a propaganda. Durant aquests deu minuts, intentem controlar la nostra ment, i hi batallem pel seu control, perquè hi ha lluita per dur-la on volem. I així successivament. Aquest és al joc que juguem i l’anomenem meditació, correcte?

Aleshores, què és meditació? Abans de res, recordem que aquesta ment que no para mai de xerrar, de projectar idees, que té contradiccions, que viu en conflicte constant i comparació. Aquesta ment, òbviament, hauria de romandre ben callada. Observem, aquesta ment ha d’estar extraordinàriament callada si haig d’escoltar el que em diem, si haig de comprendre aquest text, i no puc estar pensant en alguna altra cosa. No haig de comparar el que m’està dient, amb el que jo ja conec, sinó que haig d’escoltar i prestar atenció completa. Això significa que la ment a d’estar atenta, en silenci, callada.

Veient la necessitat de que per a observar amb claredat, la ment ha d’estar quieta, per veure amb claredat. Perquè és necessari veure amb claredat tota l’estructura de la violència, i per mirar-la, la ment ha d’estar completament aturada. Per tant, obtindrem una ment quieta. No és que s’hagi de cultivar una ment quieta, perquè fer-ho implica un cultivador que en el camp del temps hi ha allò que vol assolir. Vegem la dificultat, perquè tots els que intenten ensenyar meditació diuen que controlem la nostra ment, la nostra ment ha de romandre completament tranquil·la, i tractem de controlar-la provocant una batalla interminable entre un i la seva ment. I passem quaranta anys controlant-la, i això és completament estúpid, perquè qualsevol escolar pot concentrar-se i controlar. Nosaltres no ens estem referint a això, al contrari. Diem que la ment que escolta, que no analitza, no està cercant experiència, sinó que senzillament observa, ha d’estar lliure de qualsevol soroll, i per tant, la ment es torna completament silenciosa. Si hem d’escoltar a algú, l’hem d’escoltar, i no pas traduir o interpretar el que m’està dient segons el que em convingui, ni condemnar o jutjar. Haig d’escoltar. Així doncs, el propi acte d’escoltar, és atenció. I això significa, no practicar en absolut. Si ho practiquem, ja ens tornem no atents.

Quan un està atent i la seva ment va errant, que significa que està desatenta, deixi-la vagar i sigui conscient que està desatenta. I aquest adonar-se’n de la desatenció, és atenció. No hi lluitarem, no ens esforçarem dient que hem d’estar atents. Sense escollir, i què si no estic atent? I des del moment que des d’aquesta desatenció hi ha acció, adonem-nos d’aquesta l’acció. El silenci de la ment és la bellesa en si mateixa. Escoltar un ocell, la veu d’un ésser humà, al polític, al sacerdot, a tot el soroll de la propaganda existent. Escoltar completament en silenci. Llavors vostè escoltarà molt més, hi veurà molt més. Ara bé, aquest silenci no és possilbe, si el cos, l’organisme, no està completament quiet. Si el seu cos, l’organisme, amb totes les seves respostes nervioses, tota l’agitació, el moviment dels dits, dels ulls, tot això ha d’estar completament quiet. Heu provat mai d’assentar-vos completament quiets? Sense cap moviment del cos, incloent als ulls. Faci-ho alguna vegada i ja veurà. Amb cinc o du minuts és suficient, però no calculin ni diguin durant quant de temps s’ha de fer. Això és cobdícia. Faci-ho durant dos minuts, serà suficient. En aquests dos minuts tot es revela, si se sap com mirar. Així que el cos ha d’estar quiet, perquè llavors la sang flueix millor cap al cervell. Si ens asseiem deixats, de qualsevol manera, és més complicat que la sang arribi bé al cervell. Això significa que el cos té la seva pròpia intel·ligència i que la ment l’ha menystingut, que el pensament la ha destrossat. El pensament cerca plaer i per tant, menjars exquisits, menjar en excés, igualment passa amb el sexe, i amb el que sigui, forçant al cos a fer determinades coses. Si és gandul, forçar-lo a no ser-ho, o prendre’s píndoles per forçar-lo a no ser-ho.

D’aquesta forma estem destrossant la intel·ligència innata de l’organisme, i quan fem això l’organisme es torna insensible, i necessitem una gran sensibilitat. Per tant, hem de tenir cura del que mengem i de tot el que ingerim. Depèn de cadascú de nosaltres. Perquè si mengem en excés, ja sabem el que passa, i ja coneixem tota la lletjor d’això. De forma, que necessitem un cos altament sensible i molt intel·ligent, i per tant, amor que no es converteix en plaer. L’amor és goig i alegria. El plaer sempre amaga un motiu, l’alegria no en necessita cap, és eterna. Un no pot dir que se sent joiós, des del moment que es diu, ha desaparegut el goig. O si es cerca la causa d’aquest goig, vol que es repeteixi, i per tant deixa de ser goig. Així doncs existeixen tres coses essencials: la intel·ligència del cos, la capacitat o plenitud de l’amor sense les distorsions del plaer (que no significa que no hi hagi d’haver plaers, però aquests no han de distorsionar la ment).

Molts de nosaltres patim dolor físic, i aquest dolor generalment distorsiona la ment. Voldria no tenir-lo i voldria estar millor, sense haver de pensar en ell. Quan el cos té dolor, vigilem-lo, observem-lo, sense que aquest interfereixi amb la ment. Així, el cos, la ment i el cor, tot ha d’estar en total harmonia.

Ara bé, de què serveix tot això? Quin és el sentit d’aquesta forma de vida, d’aquesta classe d’harmonia. Em pregunto qui formula aquesta qüestió. Si ens fem aquesta pregunta de quin sentit té, la resposta és que no en té cap en absolut. Però si li passa això tant extraordinari, això ho és tot i vostè es torna el mestre, el deixeble, la bellesa, etc, i això és amor.

Llavors hi ha un altre aspecte en la meditació, ens hi endinsarem. La ment desperta, que ho està durant el dia, funcionant dins els carrils on ha estat entrenada, la ment conscient, amb totes les activitats diàries, continua durant els somni, les mateixes activitats. Als somnis sempre hi ha acció, alguna cosa que e està passant, igual que el dia quotidià. Per tant la nit és una continuació del dia. I si hem observat tot el ens succeeix durant el dia, emocions, sentiments, pors, llavors veurem si quan ens adormim dormim i no tenim somnis, perquè durant el dia hem observat cada moviment del pensament. La ment ha estat atenta i vigilant. I si treballem amb això, veurem la bellesa que té, i no l’avorriment de l’observar, sinó la bellesa de l’observar.

Llavors, quan la ment està atenta durant el dia, hi ha atenció en el somni. La ment que atenta, que està atenta cada dia, observant-se a cada moment, de cap de les maneres no pot tocar alguna cosa diferent, així quan dorm, roman atenta, i això és el perquè la meditació es torna extraordinàriament important i valuosa, plena de dignitat, de gràcia i de bellesa, quan s’entén l’atenció no només durant les hores de vigília, sinó també mentre dormim. Llavors, la totalitat de la ment està completament desperta. I més enllà d’això, cap descripció és el descrit, i per tant, ja no es parla d’això. Tot el que un pot fer és assenyalar la porta, i si un està disposat a anar cap a aquesta porta, és per caminar. Més enllà d’això, ningú pot descriure el que és innombrable. Tant si allò innombrable ho és tot, com si  no és res. No importa. Qualsevol que ho descrigui, no ho coneix. I el que diu que sap, de fet no sap.”

Krishnamurti, vèncer la por (entrega 3 de 4)

“M’agradaria parlar aquí de les implicacions de la meditació i què és necessari per a obtenir una ment realment capaç d’una vertadera meditació, quin seria el primer pas, diguem-ne. Abans de res, un ha de comprendre el significat de la paraula llibertat. Per a la majoria de nosaltres, la llibertat implica llibertat d’expressió, o llibertat per fer el que ens vingui de gust a la societat. O llibertat de pensar el que volem, o alliberar-se d’un hàbit particular, o d’una idiosincràsia. Comprendre què significa llibertat, és necessàri per a una ment que sense cap torbació, sigui capaç de meditar.

La majoria de nosaltres exigim llibertat política o religiosa, així com de pensament, i d’escollir. Políticament, la llibertat està bé i un l’ha de tenir, però la majoria de nosaltres mai exigim ni descobrim si hi ha alguna forma possible de ser lliures internament. Som esclaus de les nostres projeccions, exigències, desitjos. La ment és esclava dels anhels i apetits. I sembla que mai no ens plantegem si és possible ser lliure internament. En canvi, sempre cerquem les llibertats externes, en contra d’una certa estructura de la societat. Aquesta revolta que s’està donant arreu, és una forma de violència que indica que un es concentra en un canvi extern, sense el canvi intern.

La violència juga un paper extraordinari a la nostra vida, i mai ens preguntem si la ment pot alliberar-se’n totalment, i la tenim acceptada a la vida, igualment com la guerra com a sistema de vida, i tenim les nostres preferències sobre les guerres. Algunes no ens agraden però no ens importa que n’existeixin d’altres. Sempre n’hi haurà i sempre n’hi ha hagut perquè l’home ha acceptat la violència com a sistema de vida. Però mai ens preguntem si la ment pot estar completament lliure de la violència, i llavors la societat permissiva en la qual on es permet fer o dir el que a un li agradi, segueix essent un indicatiu que hi ha elecció, i allà on hi ha elecció no hi ha llibertat. Llibertat és escollir allò que es veu clarament, allà on no hi ha dubte. Hi ha acció. Només una ment confusa és la que escull. Escollir indica manca de llibertat i en l’acció hi ha resistència i conflicte. Així doncs la nostra vida està basada en la violència i condicionada pel verb SER. És molt important comprendre això, com la nostra vida està guiada i condicionada pel verb ser. Hem sigut, som, hi serem. La idea és la d’arribar a aconseguir, arribar a ser. Gradualment aconseguir la pau, desfer-nos de les coses que ens destorben. Per tant aquest verb és el condicionament de la ment en el temps.

La comprensió no és cosa de sensibilització gradual, es comprèn a l’acte o no es comprèn en absolut. I si la ment està condicionada pel verb “Ser”, tota la nostra estructura moral està basada en això: Jo seré bo; Jo gradualment assoliré un cert estat de la ment, etc. Així, un ha de ser conscient del gran risc que amaga aquesta paraula, i esbrinar si la ment pot deslliurar-se’n.

Així ara ens endinsarem en la qüestió de la meditació, que una paraula relativament nova, portada d’orient, de la que no es coneix tot el seu significat, encara. Abans d’endinsar-nos-hi, hem de saber que la meditació és la cosa més bella de la vida, si s’entén el seu significat, però abans s’ha de comprendre què és el viure; què és l’amor; i què és la mort. Si no es comprenen aquestes tres coses, la meditació no deixa de ser una simple escapatòria, una forma d’autohipnosi. De forma que cadascú ha de construir els fonaments, i no pas de forma gradual, hi ha d’haver ordre abans que la ment pugui comprendre el significat del qual és la meditació. Cal que hi hagi un ordre complet, i això significa la fi de tot conflicte, de tota pertorbació, de tot desordre a dins d’un mateix. Si no és així, el fet d’asseure’s a una cantonada i sol, una estona cada dia, pensant que es posaran a meditar, o a assolir la il·luminació, no té cap sentit.

Així que primer cal comprendre què és el viure, i només es pot comprendre observant el que és en realitat, no com a oposició d’un concepte a una forma, a una ideologia, sinó com a realment el que és. De forma que cal estar lliure per observar el que realment és la nostra vida, i no el que hauria de ser. Si hi pensem en termes del que hauria de ser, llavors estem esquivant totalment el que és la nostra vida real, que és doncs aquesta vida que estem vivint. Aquesta vida diària i real, és desordre, i hi ha conflicte, ambició que ens fa anar cap allà on vol, hi ha lluita a dins de nosaltres, paraules i desitjos oposats i contradictoris, frustracions continuades. I hi ha frustració perquè mai hem comprès el que és realitzar-se, si és que existeix alguna cosa així com la realització. I què es necessita perquè un mateix es vegi realitzat? La nostra particular i petita ambició? La nostra gana? Enveja? L’ambició de ser algú? I, quin és el centre que exigeix tot això? No és aquest mateix centre, la causa del nostre desordre?

I sense portar l’ordre a aquesta vida, un ordre complet i matemàtic, la vida té molt poc sentit. Anar a l’oficina cada dia, durant la resta de la nostra vida? Viure en aquesta lluita constant entre el que és i el que hauria de ser? Entre les ambicions frustrades i una vida senzilla, clara i bella. Les imatges que un s’ha construït d’un mateix i dels altres, l’activitat egocèntrica que està funcionant contínuament, que fa que tots s’aïllin, i que per tant, es divideixin. I això és la nostra vida, una vida de conflicte i sense cap sentit tal com és. Una vida que és un camp de batalla, no només internament, sinó també amb les altres relacions. Una vida de divisions i contradiccions, rutinària i monòtona. Una vida que si l’observem en molta profunditat, és totalment solitària, i que està mancada de bellesa.

Aquesta és la nostra vida, i no estem exagerant. Si ens observem a nosaltres mateixos amb atenció total, sense cap prejudici ni parcialitat, quan observem a qualsevol ésser humà d’arreu del món, el sant, el sacerdot, l’especialista, l’home de carrera, l’home comú i corrent, tots estan atrapats en això. I nosaltres volem fugir d’això, i és així que fugim mitjançant el nacionalisme, mitjançant les creences, a través dels dogmes, i d’innombrables formes d’entreteniment en els que s’hi inclouen els passatemps religiosos. Aquesta és la nostra vida, comparar-nos a nosaltres mateixos amb alguna cosa que hauria de ser, comparant-nos amb el més gran, amb el més noble, amb el més intel·ligent, amb el més espiritual, … i com a conseqüència, hi ha conflicte i temor.
Aquesta és la nostra vida, una lluita per a la seguretat, i aquesta cerca de seguretat, tant psicològica com física, comporta destrucció. I és d’això del que volem escapar, perquè l’home ha viscut així durant milers d’anys, amb confusió, desengany i dolor. I sense canviar tot això de forma completa i radical, una senzilla revolució externa, el fet de canviar un sistema particular per un altre, no resol aquesta dolorosa agonia. Només existeix una única revolució, la interior. Així que criticant a la societat, òbviament és culpar a alguna cosa de la qual nosaltres mateixos en som responsables. És la nostra societat. L’hem creat amb la cobdícia, enveja, ambició, competitivitat, comparació. Amb els nostres odis. Aquesta és doncs la nostra vida, i és realment una vida insensata.
La qüestió és, com es pot canviar aquesta vida? No gradualment, sinó immediatament, havent pres consciència. Contràriament, s’està sembrant la llavor de la violència, encara que desitgem la pau. En realitat estarem sembrant les llavors de l’enemistat. Així que veient tot això, no com una forma verbal, ni com una explicació, ni com a una idea, sinó veient-ho realment tal com és, sentint-ho, tal com se sent la gana amb la qual estem íntimament tan lligats. Però en canvi, no podem estar relacionats en profunditat, ni bellesa amb aquest viure al qual anomenem vida, mentre tinguem alguna mena d’escapatòria del que és realment la vida, alguna forma de distorsió.
Per tant, adonar-se, sense haver-ho escollit, ser conscients de tot el fenomen de l’existència, no de l’existència d’algú altre. No ser conscient de la nostra vida d’acord a algú, un filòsof, un gurú o un psicòleg, sinó ser conscient realment perquè un mateix ho veu. Si un és conscient de forma tan completa, -i és que un ho ha de ser- ja que no es pot viure de la forma que ho estem fent (internament, psicològicament), una vida tan estripada, i es vol tenir un ordre, i ordre és virtut; exigeix una disciplina. És a dir, aprendre, no adaptar-se ni imitar, sinó aprendre. Aprendre del desordre, que és la nostra vida. Observar-la, aprendre. I en aquesta observació hi ha d’haver una gran disciplina, no imposada, perquè la pròpia observació en si mateixa conté la pròpia disciplina. En el mateix acte d’observar, ja estem aprenent, i per això aprendre és la disciplina. Això s’ha de veure.

Ens hem imposat a nosaltres mateixos, tantes disciplines, la dels negocis, la religiosa, la de la família, o la militar, que és la més absurda de totes. Tenim tantes disciplines. Els “has de” i els “No has de”, adaptar-nos i desadaptar-nos, i quedant reprimit voler realitzar-se. Tot això és desordre. Així que per aprendre de l’ordre, i no el que hauria de ser l’ordre, sinó, aprendre d’ell, primer hem d’aprendre del desordre.
El desordre és la nostra vida i la nostra ment, el nostre cor. El nucli del nostre ser és desordre. Perquè es diu que hi ha una ànima, encara que només siguin teories, i la filosofia no té res a veure amb el viure. I nosaltres estem intentant entendre què és el viure, i veiem que en aquest viure hi ha desordre, un desordre absolut. La lluita, la dissort, la confusió, l’agonia, la culpabilitat i el temor.

Així que un ha d’observar sense escollir aquest desordre que és un mateix, que sóc jo. Observar-lo, no el que diuen que haig de ser, ja que llavors es generaria conflicte entre el qual és i el que hauria de ser, i quan hi ha conflicte hi ha desordre. S’ha de comprendre això de forma senzilla, i una vegada es comprengui, descobrirem que observant el desordre en un mateix, sense cap distorsió, sense voler construir ordre a partir d’aquest desordre, i sense mirar d’imposar el que creiem que és ordre, sobre el desordre, sinó, observar-lo, sense escollir, sense distorsió, llavors a partir d’aquesta observació apareix ordre suprem, que és el bé més preuat. I en això existeix una revolució total i absoluta.
A partir d’aquest canvi intern radical, sorgeix ordre extern, i no pas a la inversa. Nosaltres primer volem ordre extern i mai ha estat possible. Tota revolució, inclosa la comunista diu que no ens preocupem per l’ordre intern, tinguem ordre estatal, i ja sabem el que passa. Cada revolució ha fet això, ha mirat de produir ordre extern, sense posar atenció a l’ordre intern i psicològic d’un mateix. L’ordre no només significa virtut, sinó també amor. I què és l’amor? S’han formulat alguna vegada aquesta pregunta? Com ho esbrinaran? Només ho esbrinaran a partir del que no és. Mitjançant la negació apareix el positiu. Però si perseguim el positiu, estem perseguint el que la ment ha projectat. En canvi quan es neguen totes les projeccions de la ment, en el sentit de deixar-les de banda, negant-les, llavors apareix el que és. I això és el que farem, descobrir el que no és, per trobar el que és.

Ens hem preguntat què és l’amor, i és una de les coses més importants de la vida. Si es té amor, es pot fer el que sigui, i llavors no existeix conflicte, ni maldat. Existeix una gran bonaventura. Però imaginar-se què és la bonaventura i anar al seu darrere, no és amor. Així que observarem el que no és, i per tant, ens toparem amb el que és. Per això, no és qüestió de buscar l’amor ni de cultivar-lo. Com el podríem cultivar? Cultivar és producte de la ment, del pensament. Com el que diu que va en cerca de la humilitat, i que diu que coneix la vanitat, i ha de cultivar la humilitat. Llavors la ment, que essent orgullosa i vanitosa, cultiva la humilitat, continua essent vanitosa. Com aquells sants que fingeixen ser humils perquè han cultivat la humilitat. De forma, que el que farem és descobrir el que no és, escoltant-se a un mateix, per esbrinar el que no s’és. Si no és això, escombrar-ho immediatament. Si no ho fem, si no ho eliminem, llavors quedem atrapats en el temps, ja que som esclaus de la paraula i del verb “ser”, i per tant, no hi ha amor. Per tant, en primer lloc ens preguntarem, què és el que no és.
Òbviament, l’amor, no és la gelosia, ni l’enveja, però el seu amor n’és presoner (de la gelosia i de l’enveja). I quan un veu que el que anomenem amor està envoltat per la gelosia i l’enveja, i ho observa, la gelosia desapareix, i ja mai més un no serà gelós ni envejós. L’enveja només apareix quan hi ha comparació, però, és l’amor comparació? Així que novament deixem a un costat tota comparació i per tant, tota l’enveja. Llavors, és l’amor, plaer? Això resultarà una mica més complicat. Per a la majoria de nosaltres, l’amor és plaer, tant si parlem d’amor sexual, com d’amor a Déu, com d’amor a el que sigui. Aquest amor que coneixem, està basat en el plaer. L’amor a la respectabilitat, és l’essència mateixa de la mentalitat burgesa. Així que, és l’amor, plaer? Observem-ho.
Podem veure que el plaer és producte del pensament? Havent obtingut plaer de diverses classes, ahir, nosaltres ens hem format imatges i més imatges i això ens estimula i ens dóna plaer sexual o del que sigui, i a això ho anomenem amor. Però això és el nostre amor, perquè en el plaer hi ha frustració, hi ha dolor, agonia i dependència. No depenem psicològicament d’algú altre? I si és així, si vostè depèn del seu marit, de la seva muller o de qui sigui, i et diu que t’estima, és aquest el teu amor? No hi ha temor en aquesta dependència? Som el producte del nostre condicionament, de la nostra societat, de la propaganda, tant religiosa com de qualsevol altra, des de fa dos mil anys, com a L’Índia des de fa cinc o deu mil anys. Se’ns ha anat repetint el que hem de creure, o de pensar. Nosaltres repetim el que uns altres han dit. Tota la nostra educació és això, la repetició del que hem après d’un llibre, i nosaltres estem condicionats, i per tant no som éssers humans lliures i feliços, vitals i apassionats. Som éssers humans atemorits, i per tant de segona mà, i estem plens de l’autoritat d’altres, o de la nostra i petita particular autoritat, dels nostres coneixements. Si coneixem alguna cosa, automàticament ens convertim en autoritat, de forma que no som lliures. Som lliures intel·lectualment? No repetir el que altres ens han dit, ni el que hem après a la Universitat, o d’un llibre, i quines experiències hem tingut. Profunditzem en això i veurem el que hem experimentat. Hem experimentat alguna cosa que sempre reconeixerem, contràriament no es tractaria d’una experiència.

Per tant, la nostra experiència sempre és vella, antiga, com ho és també el pensament. El pensament no és mai nou, perquè ell és la resposta de la memòria. Som éssers humans de segona mà, intel·lectualment i emocional. Anem a llocs a aprendre a ser sensibles, bonica idea, oi? Que algú ens ensenyi com pensar. Així que moralment, intel·lectualment i profundament, no som lliures, i per això només som lliures en les percepcions sensorials, i aquesta és la raó perquè el sexe s’ha convertit en alguna cosa tan extraordinàriament important. Aquí ens realitzem, aquí som lliures, encara que tinguem els nostres problemes, actituds i accions neuròtiques. El sexe es torna important quan a la resta li manca importància. Per la totalitat de la vida, no únicament el sexe, sinó també el viure, l’amor, el significat de la mort, el moviment de la vida en la seva totalitat. Quan tot això està mancat de significat, llavors un fragment al qual li diuen sexe, es torna important i vital de forma extraordinària. Quan no sentim passió per la llibertat, llavors ens tornem luxuriosament apassionats pel sexe. Això és així, i és amb això amb el que associem l’amor, el plaer. I amb això hi associem la tendresa i la gentilesa. Es pot ser sexualment molt tendre, afectuós i considerat, però en l’exterior destrossar, matant qualsevol cosa del voltant, als animals, per menjar, per caçar. De forma que el nostre amor es basa en el plaer i per tant el plaer és amor. L’amor, certament no és cap d’aquestes coses. La compassió significa passió per a tot el món, i no pel particular i petit desig de cadascú de nosaltres individualment.

Així que quan comprenguem què és el desordre, observant de molt a prop, d’allí sorgeix l’ordre. L’ordre té la seva pròpia disciplina, és a dir, la seva pròpia virtut, i per tant aquest ordre, és l’ordre suprem, per tant amor, que res a veure té amb el plaer. Perquè el plaer comporta dolor. L’amor és alegria i goig, i no aquesta cosa insignificant que ha creat l’home. Per trobar què és l’amor, també haurem de comprendre què és la mort. Volem comprendre realment el que és la mort? Ho dubto molt. Perquè a tots ens espanta la mort, oi? O bé creiem en una altra vida, i per aquesta raó no tenim por? Hem racionalitzat la nostra vida sabent que s’acabarà la vida insignificant, cursi i petita que un viu. I com que això ens espanta, ens diem que ho racionalitzarem a pensar-hi i a aclarir-ho, o bé creiem en una altra vida. Tota Àsia creu en la reencarnació però mai es qüestionen què és el que es reencarna. Creuen que existeix una entitat permanent que es reencarnarà, però aquí no entrarem en tot aquest assumpte. Si vostè creu en la reencarnació, aleshores el que importa és com viu avui, perquè caldrà passar comptes a la propera vida. Com viu el que fa, el que pensa, quina moralitat es té. De forma que encara que vostè pot creure en això, el que importa és com viu ara, i el fet és que ha d’encarar la mort. No posposar-la fins a la vellesa, algun accident, malaltia, etc. Ens hi hem d’enfrontar. L’hem de comprendre i no tenir-li por.

Diem que hem de comprendre la vida i eludir la mort, però si veiem la vida com a un tot on es dóna el viure i aquesta cosa extraordinària anomenat amor, i la mort, com a una unitat total, i no com a tres coses separades, què és doncs, la mort?
L’organisme, amb l’ús, malaltia, i tota la resta, arriba a la seva fi, i hi arriba abans quan hi ha conflicte. Totes les falles cardíaques i aquestes coses són el resultat d’aquest mode de vida tan emocional i tan contradictori. L’organisme arriba a la seva fi, i vostè pot dir-se, aquesta és la fi i s’ha acabat, o bé el que nosaltres diem, és la fi de tota l’estructura i la naturalesa del jo. Del jo que s’ha dividit en nosaltres i ells, nosaltres i tu. Aquest jo és el centre del conflicte. Ara bé, pot aquest jo morir, no al final, sinó cada dia? Llavors vostè coneixerà el que és la mort, de forma que el jo estarà fresc cada matí, perquè haurà mort la nit anterior. Fem-ho, morir pel plaer propi, morir pels nostres mobles, tant per la cadira com pels mobles que hem anat acumulant a la nostra ment, els nostres coneixements. De forma que morim cada dia per tot el que hem anat acumulant. De totes maneres, això és el que acabarà succeint. És a dir, buidar la ment de tot el conegut. Això significa que la ment es torna del tot innocent, i només una ment així, pot tenir aquesta qualitat religiosa extraordinària de puresa, que pot arribar al que s’anomena il·luminació.”

Krishnamurti, vèncer la por (entrega 2 de 4)

“Una o un ha de ser seriosa/seriós, i només els que ho són veritablement, poden viure de forma correcta, portant una vida completa i plena. I aquesta serietat no exclou el goig ni l’alegria. Però mentre hi hagi temor, un no pot en absolut ser seriós, ni gaudir, i encara menys conèixer el que és el gran goig. El temor sembla ser una de les coses més comunes de la vida, i de forma estranya ho hem acceptat com a forma de vida. Igual com hem acceptat la violència en totes les seves formes com a modus vivendi, i hem acceptat el ser porucs, tant físicament com psicològica. Hauríem de penetrar en aquesta qüestió, que és el que mirarem de fer en aquest document.

Ens hi hauríem d’endinsar de forma tan completa, que la comprenguéssim tan completament, que després de llegir aquestes línies, sortim deslliurats d’aquestes pors. No és cap teoria ni cap esperança, sinó que si posem atenció completa en aquest tema, estic totalment convençut que en explorar les seves causes i la forma de com enfocar-ho i mirar-ho, com acabar amb el temor completament. De forma que la ment humana, que ha patit tant i que ha aguantat tan dolor, patiment i por, aquesta ment pot ser lliure completament d’això que anomenem temor, i per a entendre-ho, ens hem de comunicar els uns als altres amb tota naturalitat (parla als assistents de la sala).

Per poder avançar no podem negar ni tampoc afirmar el temor, no racionalitzar-lo o acceptar-lo. No ens podem posar límits dient-nos a nosaltres mateixos que no és possible d’eliminar aquest dolor. Necessitem una ment lliure per entrar en aquesta qüestió, una ment sense confusions, que no digui que una cosa és possible o no ho és. Hem de ser lliures per observar, per adquirir, això és absolutament essencial. No tenir prejudicis per poder comprendre la veritat de les coses, del que és.

Hi ha moltes formes de por, tant en el físic com en el psicològic, pors psicosomàtiques. I per a investigar cadascuna de les formes de les pors, es requereix molt de temps per endinsar-se en cada aspecte d’una por. Però crec que es pot observar la qualitat del temor en general, no el d’un en particular. Es pot observar la naturalesa del temor, la seva estructura, sense perdre’s en detalls o en una forma particular de la por. Perquè quan comprenem la naturalesa i l’estructura del temor, podem aplicar aquella comprensió, arribar o aproximar-nos a la nostra por particular. Potser tenim por a la foscor, a la pròpia muller o marit, al que dirà la gent, del sentiment de soledat, del buit de la vida, d’una existència sense sentit, o por al futur, a la incertesa, a la inseguretat, por a la bomba, o a la mort, el final de la vida. Per tant, hi ha moltes formes de por, sigui por neuròtica o una por sana. Però sembla que tenim una por neuròtica, tant del passat, com de l’avui o del demà. Les coses que un ha fet al passat, una malaltia que s’ha tingut, por a envellir, a tornar-se dement, a dependre dels altres. Hi ha doncs por al temps, por del passat i del futur. Aquest temor a la soledat, a la mort, a l’opinió pública, de no adaptar-se, de no ser ningú en aquest món estúpid, etc., existeixen tantes pors, no només conscients, de les quals un se n’adona, sinó també pors més profundes, no descobertes ni explorades, en el racó més amagat de la ment.

Doncs, cal tractar també amb les pors ocultes, la por al temps, la repetició d’una experiència traumàtica, del demà, de la incertesa i de la inseguretat, tant psicològica com física. El temor a la soledat, i fugir d’aquesta soledat, és una por molt comuna. Certament la por és un moviment de fugida del que és, l’evasió, esquivar el que realment és. El moviment, sortir fugint produeix por. És a dir, quan hi ha comparació de qualsevol classe, ella engendra por. Comparar-se a un mateix amb un altre, i també la comparació del que un és amb el que devia ser, de forma que el temor és un moviment de defensa del qual és. La por sorgeix a través de la comparació, i també hi ha la por amagada a dins d’un mateix, i que no és conscient. De forma que això suposa un assumpte molt complex, i no pot resultar superat amb la voluntat, ni repetint-se que no tindré més por mai més. Hem de posar molta atenció a aquest tema per tal de poder-ho abordar correctament. Hem d’interioritzar tot el que aquí es parla. No poder llegir o escoltar, jutjant, comparant, sinó que hem de rebre la informació sense filtres, focalitzant-nos totalment en aquest moment de lectura d’aquestes línies. Hem de treure la brutícia de la lent amb la qual estem llegint aquest text. No es tracta d’estar-hi d’acord ni en desacord, ni tampoc de negar. Solament estem intentant d’examinar aquest tema del temor. I el temor va matant a la ment, la fa estúpida i poruga, una ment que depèn, com pot sentir alegria a part de la por?

Existeixen doncs pors conscients, i pors ocultes. Com podem fer aflorar aquestes pors ocultes, i com ens en deslliurarem després, com ho farem tot això? Com posarem al descobert les pors ocultes? Les pors conscients ja les coneixem, però les ocultes són segurament les més importants. Com les capes internes que ocupen les pors, poden ser descobertes? Mitjançant anàlisi? En l’anàlisi no hi està només implicat el temps, i es triga molt a arribar al fons, i la vida va passant. També hi ha l’analitzador, qui és? És el professional, l’expert, el que té un títol, el que analitzarà les seves pors ocultes? A ell també li portarà temps, i evidentment també es quedarà amb els seus diners. I l’analitzador no deixa de ser un sensor més que està format pels seus propis condicionants, i ell tractarà la por que ell mateix ha creat. Els dic que és possible deslliurar-se de les pors i viure una vida més plena. Quan ho facin, sabran el que és el vertader gaudi. L’anàlisi, doncs, implica temps i analitzador, això és així, i no cap opinió, això és una veritat que fa temps (que …). I l’interval entre el qual estan analitzant i (posar fi a) això, implica molt temps, i els factors que hi entri en joc. L’analitzador no deixa de ser un fragment més, i es converteix en EGO. I si l’anàlisi no és complet, de què ens serveix analitzar? I si analitzar implica temps i divisió, no resulta eficaç per acabar amb la por.

Amb això, deixem de banda tota idea de canvi progressiu, ja que aquest element de canvi és la causa més gran de la por. El que parla ho fa amb molta intensitat, no està fent cap mena de propaganda, no s’han d’adherir a res. L’anàlisi doncs, per mi no és el camí. Comprenen aquesta veritat? Significa que ja no pensarem en termes d’analitzador, que examina, que jutja i valora, i per tant, la ment es queda lliure d’aquesta càrrega que es diu anàlisi, i per tant la ment deixa anar una nosa innecessària.

I si l’anàlisi no és el camí, i és erroni, com ens mirarem el temor? Com treure a la llum les pors més ocultes? A través dels somnis? Els somnis són una prolongació del dia, de la part de la vigília. S’han fixat que als somnis sempre hi ha acció? Igualment que a la vida, per tant, és una continuació de les accions de la vida. Quan somniem estem continuant en la dinàmica de l’acció del dia, i per tant no tenen cap sentit.

Estem eliminant les coses a les quals estem acostumats: l’anàlisi, els somnis, la voluntat, el temps. Així que quan eliminem aquestes noses, la ment es torna extraordinàriament sensible, i intel·ligent. Ara bé, amb aquesta sensibilitat i intel·ligència, analitzarem el temor. Això és molt divertit si realment hi penetrem, perquè ens allunyem de tota l’estructura social, on el temps, la voluntat i l’anàlisi estan operant. Què és doncs el temor, i com apareix? La por sempre està relacionada amb alguna cosa i no existeix per si sola. Una relació d’alguna cosa fixa amb una altra cosa fixa. Correcte? Temor al qual va ocórrer ahir, que es repeteixi demà, sigui dolor o alguna altra cosa. Sempre hi ha un punt fix des del qual es dóna la relació. De seguida hi profunditzarem.

El temor només existeix en relació a alguna altra cosa, amb el passat, recordant-lo, i no volent que es repeteix el dolor avui o demà, en relació a alguna cosa que va ocórrer. I què és el temor? Vostè va tenir dolor ahir, això és així, o hi ha alguna esperança per demà, que pot no complir-se. Per tant, tenim por a l’ahir i al demà. Com s’origina aquesta por? Quan hom es fa aquesta pregunta, s’està treballant molt intensament. Ahir vaig patir dolor, i queda el seu record i no vull que es repeteixi demà. Què hi pinta la por aquí? Pensar en el dolor d’ahir, la seva memòria, projecta la por del demà, de tornar a patir la por demà. De forma que és el pensament el que origina la por.

El pensament provoca la por, l’engendra, i també el plaer. Per comprendre la por, hem de comprendre el plaer. És a dir, hem de comprendre el plaer però també la por, i són les dues cares de la mateixa moneda. Per tant, suposem que ahir hi va haver plaer sexual o del que sigui, hi pensem, i de sobte tenim la por de no tornar-lo a tenir per demà. Així que el pensament engendra por. Això queda força clar, oi? Per tant, el pensament sustenta al plaer i també nodreix a la por, i el pensament s’ha separat a si mateix de com a l’analitzador, i el que ha de ser analitzat, forma part també del pensament, i d’aquesta forma ell s’enganya a si mateix. La pregunta doncs, és la següent: si el pensament fa tot això, el pensament que defuig examinar les pors ocultes i inconscients, el pensament que ha col·locat l’analitzador separat al qual ha de ser analitzat. El pensament que usa el temps per afegir-me, encara que l’està sustentant, i el pensament que també alimenta el plaer, que no té res a veure amb el goig. Perquè el goig no és producte del pensament, no és plaer, vostè pot cultivar el plaer, pot pensar en ell interminablement i gaudir molt amb ell, però no pot fer el mateix amb el goig, perquè des del moment que ho fa, el goig desapareix, s’ha convertit en alguna cosa de la qual obté plaer, i per tant por a perdre. Així el pensament és el responsable tant del plaer com del dolor i de la por, i també el pensament té por a quedar-se completament sol.
El pensament ja l’ha condemnat, i llavors s’inventa una forma d’escapar d’aquesta realitat mitjançant alguna religió o entreteniment cultural, dependències vàries profundes i àmplies. El pensament és el responsable de tot això. I què podem fer al respecte? Què podem fer quan ens adonem que el pensament que és la resposta de la memòria a qualsevol repte, major o menor, que sustenta tant al plaer com al temor, tot això són fets i no una invenció del que parla, ni la seva filosofia particular. Això són fets observables cada dia. I la pregunta és què puc fer amb el pensament si no el puc matar ni destruir, si no el puc oblidar? Si ho fem, això és una altra forma de pensament. El pensament és la resposta de la memòria, i la necessitem per funcionar diàriament, per anar a un lloc, per parlar, per fer qualsevol cosa, per tant és necessària. La memòria és el magatzem dels nostres coneixements tecnològics o del que sigui, però també veiem com la memòria sustenta la por mitjançant el plaer, volem que es repeteixi la mateixa experiència anterior, sigui amb drogues, amb sexe o mirant una posta de sol, i quan això no torna a passar, doncs obtenim patiment, dolor o frustració.

Per tant, necessitem memòria amb tota la seva puresa i claredat, cap a una direcció, tecnològicament, per funcionar cada dia, per guanyar-se la vida, etc. Tanmateix, veiem que el pensament també engendra temor. Llavors què podem fer, què pot fer la nostra ment? Cadascú s’ha de fer la pregunta a si mateix, no serveix la pregunta de qui ens parla o escriu. Si la pregunta no se la fa un mateix, vol dir que s’està completament adormit, i si la pregunta me la faig a mi mateix, com la respondré? De quina manera es respondrà a aquesta pregunta, després d’haver anar veient com l’anàlisi, el temps, ni escapar, la dependència, veient que escapar de l’objecte, és la por, la fugida?

Després d’haver vist tot això, quina seria la resposta a la qüestió? Que el pensament ha de funcionar de la forma més eficient i racional i que, no obstant el mateix pensament es converteix en un perill perquè engendra temor. Abans de respondre, ens podem fer una altra pregunta, quina és l’estat la nostra ment que després d’estar llegint i comprenent tot això? Quin és el nivell de comprensió ara? Quina és la qualitat de la nostra ment, ara. Des d’aquesta qualitat, respondrem. Si no hem recorregut el camí, no hi haurà resposta, però si s’ha estat atent, la nostra ment sabrà la resposta, perquè s’haurà tret de sobre tota la càrrega acumulada. Llavors, la pregunta és, com observem tot aquest procés de pensar? Hi ha un centre des del qual nosaltres pensem, el centre essent el sensor el que jutja, valora, condemna i justifica. Continuem encara pensant des d’aquest centre, o bé, ara ja no hi ha cap centre des de qual pensar encara que estem pensant? El centre sóc JO, la meva casa, la meva feina, el meu… i aquest centre divideix, i a causa d’aquest centre i divisió hi ha d’haver conflicte. El meu país, el seu país, divisió, i el centre divideix contínuament. I si pensem des del centre i tenim el temor des d’aquest centre, continuem essent víctimes del temor. I així només fem que fer-lo més fort.

Pot la ment mirar la por, sense el centre i sense posar-li nom? Des del moment que anomenem a la por, ja anem cap al passat perquè l’estem invocant. Des del moment que anomenem a una cosa ja l’estem dividint: blanc, negre, marró, comunista… i així la mateixa divisió és una forma de divisió i de temor. La qüestió és observar sense aquest centre, i no nomenar a la por quan sorgeix. Això requereix una disciplina molt elevada, i disciplina significa aprendre, aprendre d’algú, d’un mateix, i en observar tot això de prop i amb cura, amb afecte i atenció, la ment està observant sense la divisió com el centre, al qual hem estat acostumats, com a conseqüència s’acaba el dolor, tant de la por oculta com de la que està a la vista. Això s’hauria de veure de forma immediata, no cal fer un procés ni res semblant. Únicament cal fer un esforç per veure això immediatament per un mateix.”

Krishnamurti, vèncer la por (entrega 1 de 4)

Cercant informació per la xarxa, per conèixer una mica més naturalesa de la por i així poder profunditzar-hi més, m’he topat amb Jiddu Krishnamurti (Que res té a veure amb la secta dels Hare Krishna), i qui crec que aquí fa una disecció extraordinària del que és la naturalesa de la por. L’autor m’ha atret per la seva forma de comunicar, clara però profunda, a més de no formar part de cap grup o ordre religiosa, ni defensar cap tendència, religió ni doctrina. Únicament parla des del seu propi coneixement, que és fruit de l’autoobservació i del seu llarg bagatge en l’àmbit psicològic, filosòfic i espiritual. Aquí va la primera entrega d’una sèrie de quatre. Espero que vagi de gust.

“A qualsevol indret del món on un pot viatjar, hi trobarà la mateixa naturalesa en els problemes. En general, les persones viuen plenes de contradiccions, se senten infeliços i desgraciats. La vida sembla un camp de batalla, es del moment del naixement i fins a la mort el món és ple de divisions, nacionals, lingüístiques, religions, entre sectes oposades o sistemes oposats, i cadascun assegurant que el seu és l’únic camí possible. Hi ha divisió i guerra. En el món dels negocis, en l’espiritual, en el científic, en l’acadèmic i Universitari.

Veient aquestes divisions i aquest caos total, un es pregunta, què pot fer un mateix per transcendir a tot això? Quina línia d’acció es pot seguir: esquerra, centre, dretes…? O bé, aquestes tres opcions en la línia d’acció a escollir és una línia d’acció dictada per a alguna ideologia, creença, o per algun imperatiu autoritari? O s’hauria un de seguir una línia d’acció que no depengui de qualsevol autoritat, ni gurú, de cap mestre, ni religió organitzada, catòlica, protestant, la que sigui; sinó seguir a la pròpia inclinació i tendència? O bé, seguir el dictamen de la pròpia experiència i coneixement, amb determinació?

Hi ha tanta contradicció externa i interna… però què ha de fer un? Estic segur que s’han formulat aquesta pregunta moltes vegades. Com més seriós s’és, no cercant entreteniment, més profundament ha de fer-se aquesta pregunta, encarar-se amb ella, en un món tan caòtic i contradictori, sabent en tot moment que s’ha perdut la fe i la confiança en tot, i que ja no es confia en cap fe ni utopia. Si som del tot seriosos, hem d’haver-nos formulat alguna pregunta com aquesta, i també haver trobat una resposta a aquest repte. Què es pot fer? Si no es té fe en algú altre ni es depèn d’un salvador, mestre, autoritat o Déu, on ha d’anar un a buscar la llum i la comprensió?
El que intentem fer enfrontant-nos a aquest problema del viure, amb totes les seves contradiccions, és trobar una línia d’acció que no sigui contradictòria, que sigui recta i completa, que no causi més agonia ni confusió. Esbrinar-ho és problema nostre, i crec que aquest és l’únic problema que tenim a la vida, descobrir una acció que sigui recta, continua i que no origini més confusió, que no sigui fragmentada, que sigui completa. Profunditzarem en tot això, tenint en compte que el qui parla no té cap mena d’autoritat, i junts observarem i examinarem allò que en diem “viure”. No en les grans coses, sinó en cada moment. Una forma de viure on hi hagi gaudi, no violència, no contradicció, no limitació, no dependència. Si no trobem una forma de viure així, resultarà vertaderament complicat que puguem gaudir. Ha de ser una forma real de viure, una acció completa, íntegra, i no contradictòria. Sento que viure així és l’única forma religiosa i no cap altre. Religió significa creure en alguna cosa, en Déu o no, o en alguna idea conceptual. Aquí hem usat la paraula Religió, com a un mode de viure íntegra, en plenitud i èxtasi.
Primer de tot, hem de crear una relació correcta entre l’orador i els oients. L’orador no els està ensenyant ni dient què han de fer, la paraula ensenyar és donar informació, fer que un entengui, informar, ensenyar. Un pot ensenyar matemàtiques i donar alguna informació científica, però aquí no hi ha mestre, i ho diu de veritat, ja que cada un de nosaltres ha de ser el seu propi mestre i deixeble, i aquest és un assumpte molt seriós. Escolten les paraules i qui les fa, n’espera respostes i comportaments, per tant, per ells mateixos poden aprendre, ja que el que parla es converteix en un mirall on els oients s’observen a sí mateixos. Així es crea un estat de comunicació bàsica, un compartir i comprendre junts, un treballar junts, estar en comunió.

Realment és la seva vida, la seva contradicció diària: emprenyades, odi, brutalitat… Mirem si tot això es pot acabar, per tal que puguem viure una vida totalment diferent, una vida lliure i que la seva acció no comporti negativitats. Una vida completa i pacífica. Observant tot això, un es pregunta què es pot fer, què puc fer? Un és la societat i la societat és un, i això és un fet, nosaltres hem creat aquest món amb ira, contradicció, rivalitat, guerres i divisions,… el negre, el rosat, el blau, el taronja,… prejudicis, antagonismes, brutalitats. Això ho coneixem, sigui com a idea o bé com a realitat. Ho sabem a través d’alguna revista o diari, o a través d’algú que ens ho ha explicat; o bé un ho ha pogut observar per si mateix, observant-se, i per tant no li cal llegir ni escoltar una conversa, si coneix per si mateix el que és ell. En adonar-se del que un mateix és, la qüestió és totalment diferent, i potser s’ha adonat que és el que cal fer, perquè un mateix ja sap el que és. Un viu en contradicció igualment com el món actual. I sense comprendre’s a un mateix, no només conscientment, sinó també profundament, i no pas a través d’un psicoanalista, sinó comprendre’s a un mateix tal com s’és. Amb aquesta comprensió profunda d’un mateix, la pregunta sobre “què cal fer?” es torna completament diferent. Quan ens fem aquesta pregunta, ens la fem perquè ens separem del món. A quin partit polític ens hem d’afiliar, a quina congregació hem d’anar, de quin club de futbol ens hem de fer seguidors, etc. D’aquesta forma situem el món a fora de nosaltres. La responsabilitat per a un mateix i pel món, és la responsabilitat de conèixer-se a un mateix. I la pregunta canvia completament.

Ara la pregunta és, com observar-se a si mateix essent un la totalitat de l’ésser humà? Vostè no és americà encara que dugui aquesta etiqueta, igualment com qui viu a L’Índia tampoc és hindú. Perquè si es rasca una mica, tots són humans corrents del planeta, i ara la pregunta és, com s’observa vostè a si mateix? Ja que sense conèixer-se a si mateix, la paraula “individu” significa una paraula total i indivisible, un ésser humà en què no existeix separació ni contradicció, una unitat total, una paraula indivisible i harmònica. Tots vivim fragmentats en contradiccions amb nosaltres mateixos.
Com ens hem d’observar a nosaltres mateixos? Requereix molta intel·ligència i fer-ho també és molt divertit. Molt més divertit que qualsevol llibre, religió, o entreteniment. Atès que som éssers humans fragmentats en nosaltres mateixos, amb contradiccions, amb sentiments de superioritat o d’inferioritat, tenim por, estem mancats d’amor, ens sentim sols i fragmentats. No només superficialment, sinó també en profunditat.
Si estem fragmentats per dins, llavors com pot un fragment observar la resta dels seus fragments? Un que és el visor i que observa a la resta dels fragments, què li dóna autoritat sobre la resta dels fragments? Qui és l’observador i qui el sensor que diu, això és el que faré i això el que no, això és el correcte i això no, seguiré per aquest camí, i no per l’altre, seré pacifista en aquesta guerra però no en aquelles, seguiré a aquest líder però no a l’altre. Crec en això però no en allò, mantinc aquest prejudici però no pas aquell altre. Sabent, si ens hem observat, que som humans fragmentats, i per tant, contradictoris i en constant conflicte intern, que un fragment d’entre molts, es converteix en autoritat i sensor. I si un fragment, una part de jo, assumeix l’autoritat de l’analitzador sobre la resta de fragments, perquè ha assumit aquesta autoritat?, i pot un fragment analitzar tota la resta dels fragments? Que complex tot això, oi?

Tant si ens deixem analitzar per un professional, o com si ho fem per nosaltres mateixos, el tema no deixa de ser el mateix patró. La clau està en com ens hem d’observar. Com observar la totalitat d’aquests fragments? Mentre hi hagi contradicció hi ha d’haver conflicte que es veu en el món exterior, en la societat. I mentre existeix aquesta fragmentació a dins d’un mateix, no hi pot haver pau. Un home que vol viure una vida pacífica i d’amor, ha de comprendre completament aquesta qüestió, i per això és un tema molt seriós. Estem tractant amb el problema total de l’existència, i és únicament la ment la que és capaç de resoldre’l. Per tant, cal comprendre la qüestió. De quina forma s’observa a un mateix. S’observa a si mateix com a un estrany, com un sensor que diu això està bé, i això no, i si ho fa així, hi ha contradicció, conflicte i violència.

Com s’observa a vostè mateix? Ho fa a través d’una imatge. Quan hom observa un arbre ho fa amb els coneixements que té un d’un arbre. Com observa al seu marit o a la seva dona, xicot, o xicota. Com ho fa? Faci-ho, no ho gravi, observi, com es mira a un altre? Ho mira a través de la imatge que s’hi ha construït d’un mateix? Llavors la imatge de si mateix es converteix en l’observador. I, a través de la imatge, l’observador és un dels fragments, i aquest sensor té una imatge del que és correcte i del que no, del que cal fer i del que no, perquè ell continua treballant com a un fragment. D’aquí surt la pregunta de si un pot observar sense cap fragment, des de la unitat, veure’s a si mateix, veure el món, sense fragmentació.

Però què és el que provoca la fragmentació? Perquè està un fragmentat i perquè hi ha desitjos contradictoris? Perquè hi ha violència a dins d’un mateix, entrant en contradicció amb un altre fragment intern? Hi poden haver diverses causes: manca d’espai físic; que els éssers humans hagin evolucionat a partir dels animals i aquests són molt agressius; a les persones els hi encanta ser agressives, sentir-se inferiors, i per això volen ser superiors; hi ha moltes causes, i la majoria de nosaltres ens passem el temps discutint aquestes causes i explicant-les. Cada professor, cada escriptor, cada psicòleg vol explicar la font d’aquestes causes a la seva manera. S’ha escrit molt sobre per què els éssers humans som violents, però al final, continuem essent violents, i per molt que llegim sobre la violència, continuem actuant igual.

Tots sabem molt bé perquè som violents, i no voldríem perdre la resta dels nostres anys sense canviar això. Cal observar la violència tal com és, sense el sensor, que llavors se separa del fet de si mateix, que és violent. Això és molt important d’entendre-ho. Suposem que sóc molt violent, competitiu, gelós, envejós, que m’estic mesurant contínuament amb els altres, i aquesta comparació em fa sentir inferior a vostè, que és superior. Aquí hi ha lluita i violència. Llavors em dic a mi mateix que em vull deslliurar de tot això, vull viure en pau, encara que hagi viscut sempre d’aquesta forma, hi ha d’haver un canvi en la societat, per més corrupta que sigui. D’aquesta forma començo un treball social i m’oblido de mi mateix, i per tant, formo part de la societat però m’allunyo de mi mateix. I mirant-me a mi mateix, jo sóc violent. Però com miro aquesta violència?, com un sensor que mira la violència, o que la justifica?, o bé, com algú que no és capaç de mirar a la violència i per tant que fuig d’ella? L’està mirant com a observador diferent de la violència, separat d’ella, la justifica i la condemna, perquè s’hi separa?, o és l’observador l’observat? L’observador la reconeix i se’n separa per fer alguna cosa al respecte, però aquesta separació és un dels trucs del pensament, perquè l’observador és l’observat, és la violència. I mentre hi hagi una separació entre l’observador i l’observat, hi continuarà havent violència.

Llavors, quan me m’adono de tot això, què és el que succeeix? Quan observem quelcom, sempre hi ha separació física i distància, i també hi ha el desig d’identificar-se amb allò que és bell i noble, i desig de no identificar-se amb el que no ho és. Així que la identificació forma part dels trucs d’una ment que s’ha separat d’ella mateixa com a sensor, i que ara intenta identificar-se. Mentre que quan l’observador sap que és part de l’observat, i que per tant no hi ha imatge entre l’observador i l’observat, llavors descobrirà que el conflicte s’acaba immediatament. Això és vertadera meditació i no és cap truc. Per això és indispensable que un es conegui a si mateix profundament, que comprengui totes les reaccions, el condicionament, simplement observar sense l’observador. I aquest és l’acte d’aprendre, i l’acció.

Ara bé, en això hi ha una dificultat, un s’observa a si mateix perquè vol aprendre. Com més sap un i més aprèn, més llibertat individual aconsegueix. La paraula “més” és comparativa, i no està ben usada. El que vull dir és comprendre’s a si mateix, en comptes de comprendre’s “més”. Observar-se a si mateix tal com s’és, “vull aprendre de mi mateix, però jo sóc un moviment viu”. Cada desig es contradiu amb un altre. Amb el filtre de tot el que he après, continuaré mirant a l’instant vinent. Miraré i observaré amb el que he acumulat de les observacions prèvies, i aquí estic aprenent. Aquí hi ha aprenentatge, perquè quan la ment observa amb el que ja sap, s’ho mira tot amb el que ja sap. Llavors, pot la ment observar sense l’acumulació? I l’acumulació és l’observador, el sensor, l’entitat condicionada. Per tant, mirar sense acumulació, només mirar.

És a dir, miri, algú l’alaga i li diu que amable que és, que bonic i intel·ligent, o bé al contrari, que és un poca solta, mala persona, etc. Ara, pot vostè escoltar el que li diu que aquest algú, sense acumulació? O sigui que sense acumular, ni l’insult ni l’afalago, perquè si escolta acumulant, llavors ell es torna en el seu amic o en el seu enemic, i aquest escoltar crea la imatge de l’altre en funció de l’acumulació. Aquesta imatge separa, i és la causant del conflicte. La imatge que tenim del comunista i del burgès; del catòlic i del protestant; de la nostra xicota / xicot o dona / home; vostè creu i l’altre no creu, i així hi ha contradicció. Pot vostè llavors observar sense separació? Pot observar en el moment de la violència, en el moment de la seva vida, sense el sensor? Miri que difícil es torna si vostè no és conscient en el moment, i si no ho és, vostè ja ha creat la imatge. Observar doncs, els núvols, la seva bellesa, la seva llum, observar les boniques muntanyes, la llum sobre l’aigua, simplement observar sense nomenar, sense etiquetar, perquè nomenar coneixement i experiència, ja li impedeix a la ment observar de forma total.

Llavors, quan la ment pot mirar sense l’observador, tots els fragments arriben a la seva fi i s’uneixen en una totalitat. Això s’ha d’entendre per un mateix i no pas ensenyat per algú altre.”

Naturalesa de la por

Transcric aquí un vídeo de la Lama Tsondru, monja budista, Gran Mestra i cofundadora dels centres Kagyu Samye Dzong a Barcelona, on ens parla sobre la por. Ha realitzat un total de més d’11 anys de retir espiritual estricte, i en fa 21 que ensenya Dharma. És molt apreciada per la seva forma directa i amena d’impartir els seus ensenyaments.

“A la vida m’he adonat de la gran quantitat de pors que tinc. Un dia mentre em trobava al balcó del temple, es va apropar el meu mestre i em va preguntar: de què tens por? I em vaig quedar blanca, atemorida i em vaig sentir culpabilitzada. El mestre va marxar i em vaig quedar parada. Això em va quedar gravat per tota la vida.”

A partir d’aquí, es va adonar que ella vivia tota l’estona amb temor, i que la resta de la gent, també. No ens agrada veure-ho i ho volem tapar, però tots tenim temor: inseguretats, ansietat, preocupació, timidesa… por de no estar a l’altura, de quedar malament, etc. Les emocions negatives també són pors. Per exemple el desig i la necessitat vénen de la por a tenir un buit que ha de ser omplert, i busquem possessions, persones o objectes, per omplir aquest buit.

Quan sentim gelosia, tenim por de perdre alguna cosa que estimem, o quan sentim orgull, hi ha un temor a no ser suficientment bons i per tant, hem d’aparentar el que no som. Així com la cobdicia, l’enveja, la ira…

Si observem cadascuna de les emocions negatives, ens adonarem que darrere de cadascuna d’elles hi ha un temor, perquè en realitat som molt vulnerables. La nostra condició d’ego és una situació vulnerable, i quan un se sent vulnerable, sent temor.

Existeix un llibre de Trumpa Rimpoche, amb el títol “Somriu a la Por”, on es parla del guerrer (Shambhala, que significa convertir-se en un guerrer), en el sentit de passar per les mateixes pors i mirar-les per superar-les. No volem veure per por, però aquesta por a veure ens genera més por que no pas si ens hi enfrontem. Tot el que sigui mirar-se cap endins per aconseguir una transformació personal, demana valentia, perquè és molt més senzill no voler veure.

Ens ferim amb qualsevol comentari, com si ens clavessin una agulla al pit, perquè som febles. I com que sabem que som febles i vulnerables, tenim por a ser ferits. i aquesta por a ser ferits ja impregna totes les relacions amb els altres.

Al llibre, Rimpoche es fa una pregunta molt important, que és: d’on prové la nostra sensació de nerviosisme, de preocupació d’inquietud, d’incapacitat, d’inseguretat, d’ansietat? d’on provenen? I realment això existeix molt, perquè actualment es recepten molts ansiolítics per sedar a les persones, algo que ens deixi més relaxats i no ens preocupem tant per les coses futures que han de venir. Segons l’autor del llibre, aquest temor prové de la incapacitat per sintonitzar i harmonitzar la ment amb el cos. Ens direm que ja estem presents en cos i ment, però realment estem sincronitzats? I si ho pensem detingudament, ens adonarem que la nostra ment camina per un cantó i el cos per un altre. Existeix una inconsciència del cos en la ment.

Quan ens trobem pensant en coses, o donant voltes a una idea, o a alguna preocupació, etc., no ens trobem vinculats al cos, i això fa que ens trobem en un estat de desestabilització, i quan un no està estabilitzat, et toquen amb el dit i caus a terra. Per tant, si no ens trobem en sintonia en el present amb cos i ment, qualsevol cosa que algú ens digui, ens ofèn i ens fa mal. I el fet de no estar estabilitzats ens fa sentir temor, perquè no ens trobem a casa, no ens trobem centrats.

El que es proposa és practicar la meditació per harmonitzar i sincronitzar ment amb cos. Podem fer l’exercici de l’escàner amb el qual anem repassant tot el cos, pam a pam, i amb el qual anirem essent conscients de cada part del nostre cos. A part, d’anar molt bé per relaxar-nos, també es tracta d’un exercici molt sanador pel cos. La des sintonització cos i ment, a part de pors, també ens provoca malalties.

Per poder anar cap al camí de la valentia, és necessari que coneguem la por, que en siguem conscients. Només podem arribar a ser valents, si som conscients de la nostra por. En general tenim por d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos, por de veure’ns a nosaltres mateixos, i ens fa la impressió que si profunditzem una mica més, no ens agradarà el que hi trobarem, i per això preferim tenir una idea agradable de nosaltres mateixos, i pensar que som el que ens pensem que som, tot i que la resta ens veu d’una altra manera, però com que nosaltres no ens volem veure a nosaltres mateixos, creem una idea de la imatge que volem i ens la creiem. Una imatge que és falsa i no ens ajuda en res. Per això, ens hauríem d’afrontar a nosaltres mateixos i ens hem de conèixer completament.

Moltes persones anem o hem anat en la cerca d’un camí espiritual d’alliberament, a voltes un camí on algú altre ens alliberi, un salvador espiritual que ens ho doni tot fet. Preferim amagar el cap sota l’ala i que algú extern a nosaltres ens podrà il·luminar, un gurú, un Déu, o algú, que ens tocarà i quedarem il·luminats a l’acte. I nosaltres no cal que remoguem el nostre inconscient a dintre nostre. Però això és erroni perquè el camí de l’alliberament ho és dels nostres propis temors, dels mateixos problemes, inseguretats i ofuscament. I l’únic que ens pot alliberar de tot això, és un mateix. Per tant, es tracta d’un treball totalment personal, així que un gurú o un salvador espiritual que ens ajudi a superar la por sense experimentar dolor, no és possible. Tenim por d’aprofundir en nosaltres mateixos i aquesta mateixa por és la que ens manté enganxats en la por, com un peix que es menja la cua.

Si ens anem observant, mirant quin tipus de negativitats tenim, és possible que trobem coses que no ens agradin, però si un vol netejar la seva casa, primer haurà de trobar els racons que es troben bruts, perquè si no, no la podràs netejar. Així, si no et coneixes a tu mateix, no podràs treballar-te, canviar, transformar-te, convertir-ne en un buda, en algú especial… Aquesta és l’única forma de canviar, i de vèncer aquests temors inconscients, perquè el temor és inconscient. Per exemple, quan hom es troba en una reunió amb gent desconeguda, i es troba tímid, amb por a parlar, aquesta por, prové de l’inconscient, i un no sap per què es troba tímid. O quan algú sent ansietat, també és degut a alguna cosa que prové de l’inconscient. Per tant, quan algú vol superar pors, el que ha de fer és agafar una torxa i il·luminar la part interior. D’aquesta forma, com més ens coneguem a nosaltres mateixos, més pors anirem superant.

Quina és la clau que ens ajudarà a fer aflorar totes aquestes pors cap a la superfície? La meditació. La meditació és la panacea per a tot, perquè meditar és asseure’s, deixar-ho anar tot i veure’t a tu mateix, ser conscient de tu mateix. Si no hi ha aquest ser conscient d’un mateix, no és possible veure’s, canviar. O sia, que a mesura que anem meditant, aquesta claredat mental que s’anirà desvetllant ajudarà a fer-nos adonar de quins problemes tenim, i de veure’ls i per tant, d’enfrontar-nos-hi. Quan una cosa és inconscient, té molt poder sobre nosaltres, perquè com que no la veiem, ens empeny des de darrere, i ens fa actuar com a marionetes. Però quan hom veu els problemes, ja no et mouen de la mateixa forma, ja que tu ja tens capacitat de decisió. Certament, no eliminarà tot el problema, però sí que ajudarà molt a què aquest no sigui tan gran, o si més no, ajudarà al fet que la nostra reacció davant d’una situació, sigui més controlada.

La qüestió és que a través de la meditació, de bolcar la mirada cap a un mateix, d’adonar-nos de què hi ha a la nostra ment, i d’anar deixant anar i transmutar les coses, no només aconseguirem això, sinó que a més a poc a poc anirem descobrint una part de nosaltres mateixos que la portem molt amagada, molt inconscient, i que en realitat és la millor part de nosaltres mateixos. És la part de claredat, de coneixement, de saviesa, però com que aquesta part està tan tapada per capes, ens és complicat connectar amb ella. Si aconseguíssim aquesta connexió amb la nostra part més interna, anirien fugint tots els temors, perquè tindríem una seguretat tan gran, tan total, que res ens mouria, i actuaríem a la vida mitjançant aquesta confiança, i en qualsevol situació complexa o difícil, assentant en aquest centre de confiança en nosaltres mateixos, podríem respondre a tots els reptes de la vida d’una forma diferent.
Moltes vegades estem desestabilitzats i les nostres respostes no són les correctes, perquè són respostes que provenen de la por. Por a ser ferits, per tant responem de qualsevol forma, a voltes amb mentides o amb incongruències, perquè no ens trobem centrats.

Dins el budisme hi ha molt exemple en forma de contes o imatges. Per exemple n’hi ha un que parla d’un home que viu en una cabana que està caient a trossos, i aquest home és molt pobre, no té amb què de tapar-se, no té llenya per encendre el foc, no té res per menjar, i és un desgraciat perquè és pobre. I ell desconeix que a sota de la seva cabana hi ha amagat un tresor. Si ho sabés, s’haurien acabat totes les seves pors i la pobresa, però no ho sap. Aquest és l’exemple que es dóna quant a la naturalesa del ser. En budisme, a la naturalesa del ser se l’anomena com a la naturalesa de buda, que és l’harmonia, la saviesa, la felicitat, el coneixement total d’un mateix, però és com un tresor que tenim amagat, però que roman tapat per tantes altres coses, que no som capaços de contactar amb ell, i el temor ve d’aquí.

El temor prové especialment de la dualitat: jo i tu, jo i la resta, i aquesta ja és una sensació desestabilitzant per sí mateixa, perquè si jo sóc jo i tu ets tu, tu o ets el meu amic, o ets el meu enemic. Si ets el meu amic, et vull aquí amb mi, i si no ho ets, no et vull ni veure. Vull que fugis, i d’aquí apareix, la ràbia, la ira, l’aferrament, el rebuig, la gelosia, la cobdícia, l’enveja…

D’aquesta idea de jo i la resta sorgeix el dualisme, i van sorgint tots els temors.
En realitat d’on prové i què és la por? La por és no saber. Quan entres a una habitació a les fosques tens por perquè no saps què és el que hi ha allí dins. Això significa que la por apareix quan no saps, i que desapareix quan saps. Però la nostra por ancestral, és la por de no saber qui som, com tampoc sabem en quin moment desapareixerem, i què passa si desapareixem, tenim una por increïble a la mort perquè no sabem qui som, i tenim por a la vida per la dualitat, i no ho sabem afrontar.

Per tant, si continuem el camí cap a la meditació, anirem sortint a poc a poc d’aquesta dualitat, i anar-nos sentint, en primer lloc units al mateix cos, que és la primera dualitat que tenim (cos / ment) i aquesta la podem treballar força bé. Es tracta que a través de la respiració i de les sensacions, notar que estem presents aquí al propi cos. I l’altra dualitat és la de sentir-se tant apartat de la resta del món, de forma amenaçant, el món és amenaçant, ens sentim tímids, ens sentim poca cosa. Fins i tot ens mostrem orgullosos per tal de vèncer a aquesta timidesa. I això ve perquè desconeixem el que el món ens donarà, el món és amenaçant i desconegut, però si a poc a poc i mitjançant la meditació vas desenvolupant l’amor, que amor és tallar la separació amb la resta, enderrocar murs, sentir-se cada vegada més proper als altres, començant per persones properes i després amb persones una mica més llunyanes. Com més amplies el teu cercle amorós, menys por tens, perquè si ja coneixes a cinquanta amics que saps que t’aprecien, perquè tu els estimes, ja no tens por d’aquests cinquanta, només tens por d’uns quants bilions més de persones, però no d’aquests. Quan et sents unit a les coses, desapareix el temor, temor a què? És un treball que no és tan complex, i que a poc a poc es pot anar fent.

Si per por, no et vols conèixer, no coneixeràs la teva pròpia naturalesa. Que és la fi de la por. Per aconseguir-ho t’has de convertir en un guerrer. Un guerrer no és pas un heroi que no té por, sinó que és un lluitador i un valent que vol acabar amb les seves pors, que vol treballar amb la seva por i mirar-la de cara. Quan et trobis en un moment del dia que no et sents bé, t’atures un moment, et mires a dins i et preguntes, què m’està passant?

El primer que fem quan naixem, és respirar, i l’últim que fem abans de morir, és deixar de respirar, per tant, si volem estar connectats amb el mateix cos, hem de ser conscients de la nostra respiració. Si per exemple, comences a comptar les respiracions que fas, de sobte arriba un instant en què se t’oblida que les estàs comptant, i se t’oblida que la respiració és una cosa i que tu n’ets una altra. Aquest moment és el que s’anomena la unió de tu amb la respiració, i en aquest moment, tu ets respiració. És un moment de dualitat. En el moment que t’asseus a concentrar-te en la respiració, desapareixen tots els temors, perquè únicament existeix la respiració i només hi ha moment present. El temor sempre ve de pensar en moments futurs.

Això es pot practicar en qualsevol moment del dia i a qualsevol lloc.

Existeixen un parell de pors molt típiques i poderoses: una és la por que ens culpabilitzin. Quan això ho fan a davant dels altres, t’assenyalen amb el dit, en aquest moment sents por, i quan això ens passa, el que fem és defensar-nos com sigui, ni tan sols pensem que l’altre té por, podent atacar a l’altra persona i fins i tot si hem de mentir, ho farem. En reaccionar d’aquesta forma, farem que la tendència de la por, sigui cada vegada major, perquè és una resposta provinent de la por. Aleshores quan algú ens assenyali amb el dit, culpabilitzant-nos d’alguna cosa que no hem fet bé, el consell és respirar profundament, parar i relaxar-se. Si es tracta d’una beneiteria, que la major part de les vegades es tracta d’això, podem dir, “ah d’acord”, sense protestar. Si es tracta d’alguna cosa important i que no és culpa teva, i que s’hauria d’aclarir, primer t’asseus, et relaxes, notes el teu cos, i des d’aquest punt de centre, respons. No responguis mai de forma reactiva a una crítica. Quan algú de fora ens critica, el primer que fem és rebotar-nos cap a fora, però el que hauríem de fer és girar-nos cap endins, respirar i notar el cos, relaxar-nos, i donar-li la raó a l’altre, encara que no la tingui. A còpia de repetir aquesta actuació, cada vegada ens costarà menys fer-ho, i aconseguirem un caràcter molt més mutable del que teníem abans, molt menys desestabilitzat. Diguin el que ens diguin haurem après que no passa res, perquè al cap i a la fi, tot el que la gent ens pot dir i culpar, canvia alguna cosa en el que som? Podem deixar que ens culpin, a no ser que es tracti d’alguna cosa important a la vida que un ha de defensar. És important anar perdent el temor a la culpa i a la crítica, és important. Perquè un sap respondre des d’un punt de vista tranquil i relaxat, i alhora perquè un ja sap que no cal respondre, en moltes ocasions.

També existeix el temor al patiment, que ens fa tanta por, només per la mateixa por al patiment, i no pas pel patiment en si mateix. És un patiment afegit. Quan algun ésser proper està fotut a l’hospital, la mateixa por a veure el patiment, ens fa enrere, i potser ni l’anirem a veure, per aquesta mateixa por, com si el seu patiment se’ns pogués contagiar. I perquè tenim tanta por del patiment? Doncs perquè ens dóna la sensació que si patim molt, acabarem explotant, com si tinguéssim un límit de patiment i que si superem aquest llindar, ens morirem. En realitat el veritable patiment, és el patiment d’intentar evitar el patiment. Com més tractem d’evitar el patiment, més patirem, perquè afegeix patiment al patiment. Kafka encara ho deia millor: “És possible allunyar-se del patiment del món, ets lliure de fer-ho, però potser aquest apartar-se del patiment, és l’únic patiment que puguis evitar”.

En referència a viure el present i que l’ansietat és la preocupació pel que vindrà en un futur, Jesús, a la Bíblia (Mateu 6-34) digué: “Mai s’inquietin per l’endemà, perquè el dia vinent, tindrà les seves pròpies inquietuds”. No cal que pensem els problemes de demà, si ja en tenim prou amb les inquietuds de l’avui. El temor ens fa preocupar per l’endemà. Per por al patiment, afegim patiment al patiment, doncs, patim més pel que pugui passar, que no pel patiment inicial en sí.

El dolor tampoc és una cosa de l’altre món, i que hom, no es mor per dolor.
El temor al dolor fa que reprimim els nostres sentiments. A la televisió veiem patiment, coses terribles, dolor, guerres… i no sabem gestionar-ho, posem un mur per por que allò ens faci mal, i aquest mur que ens posem, encara ens fa més mal. És molt millor obrir-se al patiment del món, veure’l i ser conscient d’ell, i acceptar que això és el que hi ha. Quan no volem veure la realitat, ens estem anestesiant.

La deesa Tara, és l’aspecte femení de buda, i és molt respectada per la gent, perquè significa “l’alliberament”, i ella és la responsable d’alliberar-nos de les pors. Tara és l’alliberadora de les pors, perquè Tara és la valenta. Però com s’acaba la por? Si la por ve del no saber, llavors amb el saber s’acaba la por, així, Tara és saviesa. Contra la por, saviesa, encendre la llum a les parts fosques. Tenim por perquè no ens coneixem, ens sentim vulnerables i necessitem defensar-nos.
Resumint, en qualsevol situació de por, procurarem sentir el mateix cos, tornar a casa (que es diu), sentir el present, sentir la respiració, relaxar-nos, i això es pot aplicar durant tot el dia a la nostra vida diària. Quan alguna cosa ens espanta, el que hem de fer és relacionar-nos amb la por, mirar perquè ens espanta allò. Llavors la por deixa de ser una situació dominant. El que és necessari és que quan veiem a la por, li fem un somriure. Notar el cos i somriure, amb el somriure, el cos està enviant un missatge al cervell, dient-li que tot va bé.
La por que experimentem, normalment prové de l’exterior, quan a dins nostre estem molt bé i tranquils. Si posem per sobre el que som, i lo bé que estem i ens sentim, no caurem en aquesta por. Imaginem-nos que estem a dins d’una habitació on hi estem molt bé i on hi tenim tot el que necessitem per sentir-nos feliços, però en canvi, ens passem el dia mirant per la finestra buscant possibles amenaces per por que ens entrin a robar o ens vulguin fer mal des de fora. Estaríem desaprofitant el moment present, pendents del que és extern a nosaltres mateixos.

Un exercici pràctic que estaria bé de practicar és que quan detectem una situació de por, respirem, notem el cos i deixem anar un somriure. A veure quantes vegades en un sol dia ens trobem en aquesta situació.

 

This message and any attachments are intended solely for the addressees and may contain confidential information. Any unauthorized use or disclosure, either whole or partial, is prohibited.
E-mails are susceptible to alteration. Our company shall not be liable for the message if altered, changed or falsified. If you are not the intended recipient of this message, please delete it and notify the sender.
Although all reasonable efforts have been made to keep this transmission free from viruses, the sender will not be liable for damages caused by a transmitted virus.

Dalai Lama, d’una vida a l’altra

Transcric aquí un vídeo que he trobat interessant on es parla de la continuada repressió i agressió d’un estat feixista d’un gran país com és La Xina, cap al Tibet, i com el Dalai Lama, juntament amb milers de tibetans s’han vist obligats a exiliar-se a la Índia. Quina estratègia segueix i ha seguit l’estat opressor i com el Dalai Lama ha anat lluitant mitjançant la pau, l’educació o construint i cultivant, contra aquesta forta repressió i agressió, per conservar la cultura de tot un poble i a la seva gent.

El 1959 Dalai Lama es refugia a la Índia a Dharamsala, fugint de la invasió comunista de la Xina al Tibet.

Aquí ens explica que dedica el dia a resar, meditar, donar conferències, fer una mica d’exercici, i sempre manté un bon sentit de l’humor. Cada dia ha de ser altruista i fer alguna cosa útil per a la resta dels mortals. Comença el dia a les 3:00 o 3:30h, i se’n va a dormir cap a les 19:00 o 19:30h. 253 regles monàstiques són les que ha de respectar. Cada dia rep a centenars de budistes de tot el món, per donar alguna xerrada. Aquesta és una de les seves tasques diàries. Ell promulga que acumulem totes les virtuts possibles, i que no actuem de forma negativa si no volem rebre vivències negatives.

També és el cap d’estat del govern tibetà a l’exili, i actualment encara es troba en constant amenaça. El govern Indi li va atorgar la defensa que se li atorga a un governant indi.

El seu germà gran fou la reencarnació d’un Lama del monestir de Cubrum (Índia), les condicions econòmiques de la seva família eren una mica millors, tot i que el seu poblat era molt pobre. De teocràcia a democràcia s’hi va passar durant un procés molt llarg.

El comitè de cerca el va trobar com a candidat a nou Dalai Lama, juntament amb dos candidats més. Un dels tres es va morir, i ell va ser el que va superar les proves secretes que van realitzar als dos finalistes. Van construir una casa per sa mare, i cada dia anava a visitar als seus pares, o els seus pares a ell. Els seus germans mai es troben lluny d’ell. El seu germà l’anomena “sa Santedat”.

El seu germà recorda com “sa Santedat” jugava amb ell i passejant pel jardí deixava que li agafés el dit. Al jardí hi havia un tigre i un jaguar dissecats i el germà s’espantava al veure’ls; el Dalai Lama li deia que no es preocupés, que eren dissecats.

El seu mestre sempre havia estat molt seriós, i mai li va mostrar un somriure. Confessa que li hauria agradat ser un dels nens que havia vist passejant, i que tenien un professor que cantava i reia amb els seus deixebles.

El seu germà també explica una altra anècdota, i és que “sa Santedat” un dia el va ruixar amb una mànega d’aigua, al jardí, i va haver de córrer sense samarreta, per assecar-se.

Sempre jugava amb els jardiners o els escombriaires, diu que eren gent senzilla que no el tractava amb reverències. Els més vells esperaven un món futur millor sota el seu regnat. Alguns dels escombriaires més vells ja ho havien estat de l’anterior Dalai Lama, i li explicaven anècdotes. D’aquesta forma es va anar fent una idea de la dificultat de la posició que li esperava, i va aprendre que davant de les dificultats, només queda el camí d’enfrontar-se a elles. Les virtuts del bon Karma, que assegura va tenir en vides passades, li ha donat en aquesta, moltes oportunitats de servir als altres i també al Dharma de Buda, li dóna força per continuar amb les seves comeses.

Assumeix el control del país al 1950, a l’edat de 15 anys, sense haver acabat la seva formació religiosa i sense experiència política. El seu adversari en el conflicte entre el Tibet i La Xina, és Mao Tse Tung, que es proposa conquistar al Dalai Lama, li promet respectar l’autonomia del Tibet. Convida al Dalai Lama a Pequín i el cobreix de regals.

El Dalai Lama sonmia en una síntesi entre el Marxisme i el Comunisme, almenys de forma teòrica, ja que a la pràctica, l’exèrcit xinès es comporta com una autèntica força d’ocupació, que construeix carreteres noves que facilitaran la penetració en el pais.

Aquesta visita es va donar al 1954, i el Dalai Lama hi va anar acompanyat d’unes 500 persones. Va aprofitar per visitar a tibetans que es trobaven a algunes províncies de La Xina, i va conèixer a molts líders, i a grans personalitats. Aquesta experiència li va aportar vivències útils, i afirma que hi va aprendre molt.

Mao, parla de bona fe i de reconciliació. El Tibet és un país gran que antigament dominava a La Xina, però que actualment necessita de la seva ajuda per desenvolupar-se i modernitzar-se del seu enderreriment. Fins i tot nomena al Dalai Lama com a vicepresident del comitè permanent de la assamblea nacional xinesa, títol honorífic que no disposa de cap poder polític real.

Tanmateix, al Tibet la situació continua empitjorant, ja que la brutalitat amb la que actúen els xinesos es contradiu amb les declaracions de Mao. Com a resposta a la resistència popular dels tibetans, que el Dalai Lama ni condemna ni promou, l’exèrcit xinès passa a l’acció. El març del 1959, quatre anys després de la seva retornada a Pequín, el Dalai Lama veu Lhasa (Capital del Tibet) envaïda, a l’exèrcit destrossat i als monjos perseguits. Els xinesos van empresonar a aquells que s’oposaven a la annexió, alguns d’ells van romandre més de trenta anys empresonats, durant els quals van ser torturats i agredits físicament. Amnistia Internacional va escriure sobre la situació d’alguns dels presos i va pressionar perquè finalment alguns d’ells fossin alliberats, per exemple a Palden Gyatso, monjo budista.

El Dalai Lama va fugir la nit del 17 de març del 1959. Aquella nit, la seva mare va dir al seu germà i a la seva germana que es canviés de roba perquè havien de fugir. Van sortir caminant cap al riu, passant molt a prop dels campaments militars xinesos. Van caminar tota la nit i bona part del dia següent, i fins molt avançada la tarda no van fer la primera aturada. En total el seu viatje va durar 12 dies. El germà, explica que ell no sentia pena perquè no havia de tornar al monestir a estudiar, i a més tots els seus éssers estimats anaven amb ell. Recorda com arribant cap a la frontera xinesa, el Dalai Lama va caure malalt, i es trobava molt dèbil.

La història que uneix a la Índia amb el Tibet, fa que els refugiats siguin molt ben rebuts. La Índia que és el bressol del budisme, és com la mestra del Tíbet, l’alumna. En arribar a la Índia, el Dalai Lama digué: ara som lliures perquè aquí no hi ha control xinès. A l’estiu del 1960, el Dalai Lama es va traslladar a Dharamsala aconsellat pel govern indi.

El clima de llibertat política, oposat al totalitarisme xinès, anima al Dalai Lama a continuar amb les reformes democràtiques que havia iniciat a Lhasa, organitzant un govern tibetà a l’exili, capaç de dur a terme els afers interns i externs del país amb notable eficàcia, ajudant-se del fòrum de les nacions unides.

En aquell moment, els refugiats tibetats no es creien que aquella situació es prolongués en el temps, i tots creien que en poc temps podrien retornar al seu Tibet. Únicament el Dalai Lama va tenir visió a llarg plaç, i es va encarregar d’organitzar les institucions tibetanes, la reconstrucció dels monestirs, i la construcció d’escoles, per si l’exili s’allargava. Sense la capacitat de previsió a llarg plaç del Dalai Lama, els refugiats tibetans haurien tingut molts més problemes.

El problema dels refugiats era el més urgent de tots. Des de la invasió i la matança dels civils, es calcula que van morir unes de 80.000 persones entre el 1959 i el 1960. Els refugiats arribaven a la Índia per milers, i el govern indi fa els possibles per acollir-los, multiplicant la distribució d’aliments, campaments, i els programes educatius. L’altre problema és el polític, que no es pot resoldre únicament amb generositat.

L’asil polític resulta ser clau mentre continuin existint com a refugiats, així que el Dalai Lama, a la Índia sempre s’ha considerat a ell mateix com a un portaeu del poble tibetà, i a principis dels anys setanta, van comprendre que tard o d’hora tindrien que parlar amb el govern xinès sobre la problemàtica tibetana, així que la seva finalitat és la de trobar una solució equitativa per ambdues parts, de forma que tot i els successos passats, ja no cerquen la independència, i l’únic que els interessa és el futur.

Materialment, el Tibet roman molt retrassat, però espiritualment molt avançat, i segons el Dalai Lama, tots els tibetans volen un Tibet més avançat. Per això proposa que en l’aspecte purament material, el Tibet continui a dins de la República Popular de La Xina. D’aquesta forma conseguirien un major desenvolupament econòmic. Però això només seria possible podent gaudir d’una major autonomia.

El Tibet continua essent un petit anclatje entre dos mostres, que són, La Xina i La Índia, i no se senten del tot segurs, ja que l’amenaça sempre hi és. Per això el Dalai Lama, amb una mentalitat molt pragmàtica, va proposar la solució de l’autonomia. El primcipal objectiu dels mandataris tibetans és construir una societat no violenta i conservar l’herència cultural única del Tibet. Per això, sempre els recorden als xinesos, que ja no busquen la seva independènca, sinó el bé del seu propi interès, però per aconseguir-ho, han de tenir alguns drets garantits per la Constitució, per tal de poder constuir una societat harmònica, duradora. D’aquesta forma, Xina gaudiria de més respecte internacional, i la imatge de la República Popular Xinesa, milloraria. Així mateix, la cultura xinesa, s’enriquiria al conservar la cultura tibetana, ja que és única, i això ja els hi interessa, perquè a part, a La Xina hi ha milions de budistes.

Entre els refugiats, que passen de 20.000 a 100.000 en pocs anys, hi ha víctimes de la rehubicació forçosa de la població tibetana, sobretot nens. També hi ha sobrevivents d’empresonaments i tortures, o com els monjos que avui dia encara continuen a primera línia de la resistència, i que molts d’aquests els van detenir i empresonar perquè els van enxampar enganxant rètols on es deia: llarga vida al Dalai Lama; o Tibet Independent. Va ser senzill trobar als qui ho van fer, ja que van escriure el seu nom als rètols, acceptant així tota la seva responsabilitat, evitant així que altres tinguessin problemes per a aquell acte. Els van torturar pegant-los al cap, intriduint-los porres a la boca i en altres orificis, donant-los cops de martell als dits, un parell de vegades cada dia.

La principal estratègia de La Xina per acabar amb la oposició era acabar amb la religió tibetana, considerant-la com a un verí; i per això la religió tibetana està més viva a fora que a dins del Tibet, on es pot afirmar que s’hi està produint un genocidi, perquè es considera que a dins s’hi està produint un moviment de secessió de La Xina continental. Si la seva gent sent por contra això, com podrà sobreviure la seva cultura? Com es podrà conservar?

Així, la garantia de supervivència del Tibet, es troba a fora. Molts pares porten als seus fills fora del país per refugiar-los, i ells se n’hi tornen.

A les escoles tibetanes es fan grans diferències entre els alumnes autòctons i els xinesos. Si només queda una plaça a una aula, abans se la quedarà un alumne xinès. I en ocasions si no hi ha lloc a les taules, els alumnes tibetants han de seure a terra, o bé abandonar l’escola. Per aquesta raó, sovint els pares es veuen obligats a separar-se dels seus fills, enviant-los a l’altra banda del Himalaya, on hi tenen una bona acollida i on es garanirà que rebran una bona educació cultural i religionsa tibetana.

Antigament al Tibet també hi havia monges, però no tenien el mateix programa que els monjos, així que el Dalai Lama va reformar la comunitat de monges i va fomentar la construcció de centres educatius on hi poden estudiar i practicar juntes, i no solsament estudiar el Dharma, sinó també educació moderna. El que amb això volia promoure el Dalai Lama, era que les monges poguéssin servir a la comunitat com a docents, com a infermeres, o amb el que fos necessari.

La Xina tem a la gran influènica que el Dalai Lama té sobre els tibetans, i a parlar cara a cara amb ell, i afirmen que si el tornés al Tibet, potser el poble podria descontrolar-se. El govern feixista i totalitari tem a les multituds, i a que el poble s’uneixi i no tolera ni accepta que es tinguin idees diferents a les seves. Tot el món ha de pensar tal i com dicta el partit. Encara que a inicis dels anys vuitanta, el govern li va presentar al Dalai Lama cinc punts, entre els que li permetrien recuperar tots els seus privilegis, i ell els va respondre que no era allò el que volia, sinó que es respectessin els drets de sis milions de tibetans, i segons ell, mentre aquest assumpte no es resolgui, la missió del seu retorn no és important. Mentre contiui la violència, el seu retorn es fa inviable.

Al març del 1989 es van produir alderulls, i es va aplicar la llei marcial, derivant en una gran matança.Per a un soldat xinès, la vida d’un tibetà no representa res, igual que la vida d’una rata. Així és que per ordre dels seus superiors, per a un soldat xinès la vida dels tibetans no representa absolutament res i s’han d’eliminar. Aquí es pot veure bé el problema de la presència de les forces xineses al territori tibetà.

Després d’aquest episodi, es va decidir otorgar el premi novel al Dalai Lama. No ha parat de rebre premis i medalles, però el que ell vol és l’alliberament del seu poble, i per assolir-la necessita ajuda externa, que malauradament no ha rebut del món occidental, que es preocupa més de l’economia, els diners o la política. Així que totes aquestes medalles i reconeixements, són com un acudit.

Avui dia alguns occidentals es pregunten si el Dalai Lama es podria reencarnar en una dona, i ell afirma que és clar que és possible. Ell diu que l’objectiu de la reencarnació és continuar amb les tasques que no s’han pogut completar a l’actual vida, i per això diu que el més possible és que es reencarni a fora de Tibet. Als xinesos els preocupa molt el tema del proper Dalai Lama i desitgen poder-lo escollir ells mateixos. A més, esperen que l’actual es mori ben aviat, per poder escollir de seguida al següent ells mateixos. El tema crucial per al poble tibetà és la forma en què el proper Dalai Lama sigui escollit, i segurament d’això en dependrà el futur d’aquest poble.

Xevi Benet

Eckhard Tolle

Conferència d’ ECKHARD TOLLE, sobre el seu llibre: EL PODER DE L’ARA

(27 de Setembre del 2007)

Segons ell, en aquests moments molta gent està despertant a la dimensió espiritual de la vida. El que explica no ho hauríem de rebre com la necessitat d’afegir nova infomació a la nostra ment. A la conferència es tracta d’escoltar, i segons ell, la reunió és de gran importància per transformar la consciència humana. Diu, això és alguna cosa nova, i en el passat això només va passar a molt pocs indvidus. Actualment la transformació s’està produint a una escala molt més gran, segons explica.

La ment no pot entendre exactament de què es tracta aquesta transformació, i per entendre el significat de la transformació de la consciència, haurem d’entreveure el que és l’inici de la transformació. El món, que és un reflex de la ment, no entén encara el que és, i pensa que són noves idees, nous conceptes, coses noves interessants… no és això, les idees tenen la funció d’apuntar cap a la transformació, fan de referència. En sí mateix els conceptes tenen poc valor, com un mapa que té poc valor si no l’utilitzes per arribar allà on vols arribar. Hi ha gent que colecciona mapes, i també espirituals, en comptes de seguir els mapes, els coleccionen. No arriben a transcendir. Aquests mapes, com a conceptes mentals, tenen el seu valor, però arriba un punt que ja no ens serveixen, i hem arribat en aquest punt. Algú pensarà, perquè està Eckhart parlant? L’essencial no són les paraules, sinó el que succeeix a dins de cadascú dels presents, a partir d’aquestes paraules.

Estar assegut aquí i sentir que el cos interior es troba viu, sentir que hi ha vida a dintre d’un mateix, a tot el cos, sentir-ho, en el fons i en la superfície, ser conscient de les percepcions, el que sentim i el que veiem, llavors estem aquí completament, i és menys problable que els pensaments sorgeixin pensant què tenim de fer en el futur, mirar l’hora, etc. Tenim la incapacitat de deixar de pensar, estem com posseits per una entitat, que és la ment analítica que produeix un pensament rere l’altre, i la identificació amb aquests pensaments, és la vella forma de funcionar; mirant la TV i les notícies, és el que veiem, la vella consciència que ha dominat a la humanitat. Els humans han perdut la connexió amb la profunditat del seu ser, i no saben que existeix dins seu una dimensió molt més profunda que el fluir amb els pensaments, amb els que gairebé tots ens hi identifiquem. Això significa que nosaltes som els pensaments., cada pensament em capta i jo estic amb ell amb el sentit del jo, que s’uneix amb el pensament, la meva identitat. I aquests pensaments són condicionats pel nostre passat, segons cultura, família, vivències, circumstàncies… Per a mi cada pensament és l’absoluta veritat. Tot el sentit del que sóc jo, està vinculat amb els pensaments.

El passat configura els nostres pensaments, i les nostres veus interiors, que són com jutges que ens van dient el que fem bé i el que no, el que hem de fer, etc. (potser això seria com desaprendre l’après, per aprendre novament?, buidar del que tenim programat, per tornar a omplir, però sense programar?). Les veus que sentim són els nostres pensaments. Hi ha gent que té dues o tres veus principals. Les veus es poden barallar entre elles. La seva identitat depèn dels seus pensaments, de la nostra història personal. La història del jo, del nostre ego, que viu en un estat gairebé permanent d’insatisfacció.

Gairebé sempre manca alguna cosa a la meva vida. Aquesta és la forma normal de viure, el sentit de sentir que algo falta, que sóc incomplert, la meva història encara no s’ha complert i no ha arribat al seu final feliç. La meva història no em satisfà i no m’omple. Aquest jo, és un jo que mai està content per molt de temps, i va mirant on pot aconseguir el que li manca per ser completament JO. I llavors arriba la part que mira cap al futur per omplir-se del que creu que li manca. Això causa la incapacitat de viure plenament el present, causant força ansietat.

El futur és l’esperança d’assolir la il·luminació, la felicitat. Ens aferrem a objectes, situacions o persones, pensant que una vegada assolit l’objecte, el moment, la persona, ja serem feliços, i després, què?

També exiteix la trampa del temps i del rellotge que ens desvia del moment present que és ara i sempre, de forma que a l’estar pendents sempre del rellotge, ens oblidem de viure el moment present, esperant sempre el que ha de venir en comptes de viure l’ara i aquí.

No hem de viure en forma de resistència interior o negació del que ens succeeix en el moment present, acceptant tot el que ens va succeint. Aliniació amb el moment present, interior. Aliniació interior amb la forma del moment present, cosa que no li agrada gens a l’EGO, qui sempre ens vol fer portar la contraria amb la realitat, comparant, i alimentant la queixa en tot moment, en comptes d’estar agrait i viure el que ens toca viure, tal i com ens ve, i ens és donat.

Exercici pràctic: visitar un cementiri una vegada al mes, per observar la transitorietat de les formes, per trobar a dins meu el que no té forma, el que no és un objecte. La simple contemplació de la temporalitat de les formes, pot ser una entrada on trobem el significat el que va més enllà de la forma. Trobar una nova relació amb la vida, que sempre és el moment present, i aquesta nova revelacio amb la vida, és molt diferent que la que té el fals jo (ego) amb la vida, que ha convertit el moment present en un obstacle o en un enemic, que sempre tracta d’arribar al moment proper, i mai li agrada el moment present.

L’oposició de l’ego contra el que ÉS, es fa en forma de la queixa constant de tot, i d’aquesta forma ell se sent fort i se sosté. Oposició contra la vida, és una molt mala pràctica. Jo contra l’Univers i la resta del món m’amenaça constantment. Ho necessito però m’amenaça, és contradictori.

La millor pràctica espiritual que hi ha és la continua aliniació amb la forma del moment present. La base de l’acció eficaç és estar aliniat amb la vida. És una pràctica que no requereix temps, només el moment present, acceptar sempre el mateix moment com ve, el present, com si l’haguéssim escollit. La totalitat de l’Univers ha construit la forma de les coses tal com són en cada moment.

El pensament deixa de tenir la importància a la vida, per dir qui sóc, etc. Aquest és el canvi revolucionari, t’expliques una història a tu mateix i als altres: he sofert molt, la vida m’ha maltractat, he tingut molts èxits, etc… tot canvia, tant lo bo com lo dolent, èxits i fracassos. El cementiri n’és ple de cadàvers de gent exitosa..

La pràctica és, la pràctica del moment. Les formes són les que són, i jo sóc l’espai per a totes les formes, aixó és l’alliberament de totes les coses, del món. La vida es fa equilibrada i es viu en dos moments.

El més gran dels sufriments prové dels pensaments i si ens n’alliberem ja no tenen el poder de fer-nos infeliços.

Deixar de pensar constantment, i la resta es produeix de forma automàtica, sense fer res més.

Viure completament en el present, i en lo pròxim. Vivim constantment pensant en el futur i lo feliç que serem quan coneguem a una persona especial, o canvïi la meva situació, o m’hagi tocat la loteria, llabors, podré ser feliç. Hi ha algun llibre de persones a qui els hi ha tocat la loteria, i el 99% han acaban encara més infeliços del que ho eren abans. Es pot ser infeliç a dintre del cotxe petit, o bé a un gran cotxe; a a un pis petit o a una gran casa. La felicitat o infelicitat, es porta a dintre, no és extern. L’únic pel que el futur ens serveix és per a trobar-nos a nosaltres mateixos. Jesús va dir: “Jo vull que tingueu una vida abundant, una vida plena”.

A voltes ens volem sentir vius tenint experiències fortes, per momentàniament obtenir-ne una recompensa, o podem buscar una relació sexual per sentir-nos vius o per satisfer un desig passatger, però una vegada acabada aquesta relació esporàdica, o l’objectiu del desig assolit, tornem a estar al mateix punt on ens trobàvem inicialment. Això s’ha de tenir, però no per trobar satisfaccions immediates. L’ego no en té mai prou, i hi ha gent que busca una parella concreta a partir d’aquests paràmetres. L’home ric que escull una dona jove i maca, per ésser admirat pels altres. Mai ens trobarem a nosaltres mateixos per a aquesta via, de la consciència dels objectes, on cada objecte és un pensament de la ment. Això es descriu al mite grec de Narcís, on diu que era un noi que rebutjava a totes les dones, i un dia va rebutjar a ECO, qui es va deprimir tant que va entrar a una cova fins que va desaparèixer i només en va quedar la seva veu. Aquest mateix dia, Narcís es va veure a sí mateix reflectit a l’aigua d’un riu, es va enamorar d’ell mateix i es va suicidar en voler donar un petó al seu reflex. En aquell indret en va néixer una flor anomenada Narcís. Va patir un principi d’una obsessió amb ell mateix.

Ens hem creat un objecte mental de nosaltres mateixos i tenim una relació amb nosaltres mateixos (narcisisme). L’ego ha creat un objecte, jo i la meva vida, jo i la meva història i les emocions que acompanyen a tot això, i ens pensem que això és tot el que som, i hem perdut el contacte amb la nostra dimensió profunda, on el temps no té existència, i els cercadors espirituals, la majoria d’ells sense saber-ho, tenen a la seva ment el mateix patró que diu que tu aconseguiràs la il·luminació en un futur pròxim. Què és el futur? Segons la vella consciència ens creiem trobar en objectes, s’ha trobat a sí mateix amb un objecte, i segons això el futur és més important que el moment present, cosa que és errònia, perquè és com una pastanaga. És com si mentre estem fent un treball aquí, ens projectem en el futur, veient-nos quan hàgim acabat aquest treball. D’aquí ha aparegut l’estrès, amb la trampa dels objectius, i altres. Viure en un estat d’estrès és una malaltia mental, i tot el món la pateix. Per això no som conscients de que es tracta d’una malaltia. Busquem la salvació en el moment pròxim, i el moment present només l’utilitzem com a un pas per arribar a l’objectiu futur. Aquest estar sempre en camí de, és la malaltia.

L’únic que té valor absolut és el moment present i es troba on el jo mental mai ho trobaria, amagat quan la ment no para de buscar-ho. La ment necessita saber què és això tant important i que té tant de valor. I la ment ja espera una resposta esperant un altre objecte mental, per satisfer al seu ego.

La consciència dels objectes, mai ho podrà trobar, però sempre ho estarà buscant. Segons ell, això és l’error de les religions. Aquesta consciència dels objectes no apunta a la dimenció correcta i la ment humana ho converteix en una sèrie de creences. I quan les creences dels uns amb els altres no coincidiexen, ja tenim a l’enegmic a davant. Això són consideracions de la vella consciència, que provoca que trobem enemics per totes bandes; tant es dóna en el terreny religiós, com en el polític. Tot allò que no sigui com nosaltres, automàticament es converteix en  adversari.

És important que veiem les il·lusions de la vida per no perdre’ns en les il·lusions, que són coses falses, i cal reconèixer lo il·lusori de la ment. Aquest és el principi a partir del que podrem anar més enllà. I com hi arribem si la consciència dels objectes i les formes, és el que coneixem? La resposta, el punt d’entrada, és aquí. Aquí i ara. En el moment present, i la ment no sap exactament del que estem parlant. Perquè hi ha un aspecte superficial de l’ara, que és el que la ment coneix. Després hi ha una part més profunda, dimensional del moment present. Primer hem de prendre consciència de la forma del moment present. La ment divideix el dia en molts moments, en canvi, la realitat és que només hi ha un sol moment, que és l’ara.

La forma del moment, de l’únic moment que hi ha, canvia constantment, i el que queda és algo que no té forma ni és un objecte. A través del pensament és complicat de comprendre què és el present; en canvi el contingut del present és més senzill d’entendre. Totes les formes que apareixen són transitòries en l’espai on ens trobem. Hi ha alguna cosa on apareixen les formes d’aquest moment. Podem entreveure el que hi ha en aquest moment si deixem un espai entre els nostres pensaments. Permetem que hi hagi un espai entre els pensaments, en aquest moment, diem que no fa falta pensar, que no és necessari pensar en aquest moment. Jo no penso i les coses apareixen de l’espai, els pensaments apareixen de l’espai i es destrueixen, queda el silenci interior, queda un estat d’alerta sense contingut. Un espai molt simple en el que la consciència està alerta sense omplir-se amb objectes. Deixem espai entre els pensaments o les paraules i jo deixo espai entre aquestes paraules o pensaments, i no estic dormint, sinó que estic ben despert sense nombrar ni interpretar aquest moment. Les formes que representen l’exterior del moment, són aquí. Jo sóc l’espai més enllà de les formes. L’espai no pot ser conegut com a alguna cosa, alguna cosa és forma. Aquest espai que no pot ser conegut com a forma, és el jo profund, res a veure amb el passat o amb el futur. El jo sense forma. Ho podríem anomenar la consciència mateixa. Això és la realització del jo profund i etern. Aquesta és la consciència de l’espai, la resta és consciència d’objectes. El món es troba extraviat en la consciència dels objectes, per això és un món infeliç i de sufriment, i mai pots escapar d’aquest món de patiment si no trobes aquesta dimensió que no té res a veure amb els objectes mentals (Plató i mite de la caverna, segurament ja ens explica tota aquesta pel·lícula), senzillament espai interior i una quietud. Senzillament no cal anar nombrant o interpretant les coses, persones, situacions, que passen en el món exterior, posar etiquetes mentalment, llavors es perd consciència de l’espai.

La pràctica és, les coses que apareixen en el moment present, interiors i exteriors, són perquè han de ser, i no ens hi hem de resistir, perquè les formes que apareixen en cada moment hi són perquè han de ser. Hem de permetre alinear-nos amb el moment present interior, aquesta és la pràctica espiritual més gran que hi ha: alineació interior amb la forma del moment present.

El futur no és res més que un objecte en la ment. Mai ningú pot dir que hagi trobat el futur. Només a la ment com a pensament. Útil per a les coses pràctiques, però més enllà no té cap sentit.

El passat no existeix, és una imatge de coses que van passar, però no tenen forma en el present ni en l’espai actual. Per tant, el passat no existeix, tot i haver esta un present en el seu moment. Visitem els cementiris de tant en tant, una vegada cada mes, per veure el final de la forma de la persona amb tots els desitjos, temors, drames, ambicions. Ens pot servir per trobar a dins nostre allò que no té forma, només observant la temporalitat de les formes, de forma contemplativa. Això pot ser un portal a través del que podem trobar i veure el que és i va més enllà de la forma.

La pràctica és trobar una nova relació amb la vida, que és molt diferent de la que el fals jo té amb la vida, que ha convertit el moment present en obstacle o en enemic. Sempre es queixa perquè el present mai és suficient. I els moments que agraden, passen molt ràpidament, i ens quedem en el mateix estat que abans. Aquesta negació del moment present, sosté a l’ego. Ara estem fent conscient l’inconscient per anar més enllà.

Hi ha gent que es queixa de tot i de tothom, constantment, i el seu present és aquest, sempre la queixa. L’ego es sosté així i se sent més fort oposant-se contra el que és. Necessito les coses del món, però sempre hi estic en contra. Recomanació llegir un llibre d’història del segle vint, per veure com la humanitat pateix una enfermetat mental greu.

Cal constuir una nova relaicó amb el moment present, una relació positiva i conscient. Continu alineament amb la forma del moment present. És així, acceptant el que és i si l’acció és eficaç es pot actuar. La base de l’acció eficaç és estant alineat amb la vida. La ment potser vol una pràctica més complicada per confiar en que funcionaria. Aquesta pràctica no requereix temps, es tracta d’acceptar el moment present com si jo l’hagués escollit, i de fet així és.

La totalitat de l’Univers a produit la forma d’aquest moment, i no pot ser d’una altra manera, i això és impossible discutir-ho perquè el que és, és, i cada discussió és demencial. L’Univers no coneix la discussió perquè el que és, és, i punt. Si acceptem la forma del present i la pràctica, en cada moment, a dins nostre s’obre l’epai i estem oberts deixant espai perquè entri el que succeeix, ja sigui positiu o negatiu. Si portem aquesta dimensió de l’espai, que no jutja, que permet a la forma ser el que és, aquesta manca de judici, és també la falta de pensament que imposem sobre el moment. L’absència d’aquest fer involuntari i necessitat de classificar i posar nom a totes les coses que passen. Així m’obro a la vida i sento en el fons el que no té forma, el jo atemporal, com un espai en el fons, en aquest moment, paraules, percepcions visuals, etc. En el fons sento la meva pròpia presencia que va molt més enllà del meu petit jo. Aquesta presència és un estat d’alerta espaiós.

Això és ZEN, no és cap objecte, és l’estar alerta en l’espai, sense pensar.

Algo està passant que apareix una consciència no condicionada. Cada creació sorgeix de l’espai, quan estem alliberats dels pensaments o aquests estan callats i anul·lats. No és una emoció, és molt més profund que una emoció. El pensament ja no té aquella importància tant gran que tenia, i no serveix per dir-nos qui som, perquè es troba atrapat a la nostra ment, la història de la nostra vida: la vida m’ha tractat fatal, o per exemple he tingut una història plagada d’èxits. Espera que un dia tot canviarà, has visitat el cementiri darrerament?

L’essència és la llibertat del pensament, aquesta és la nova consciència. Podem seguir utilitzant la ment molt eficaçment, quan ho necessitem, però hem de tenir la capacitat d’anar més enllà del pensament, també. I des del punt de vista del pensament, entrem en un terreny perillós perquè no sabrem què està passant, quan deixem d’interpretar a cada persona, a cada cosa que passa. Els conceptes ja no són necessaris, però els podràs utilitzar quan sigui necessari. Ara hem d’estar en un estat d’alerta més enllà dels pensaments.

Mai no em puc conèixer a mi mateix, però si que puc ser jo mateix, realitzant-me essent part del tot. Ja no sé qui sóc perquè no tinc cap pensament que em digui qui sóc. No interessa definir qui sóc, perquè formo part del tot.

Quan Jesús diu que no jutgis als altres, ho diu perquè t’estàs jutjant a tu mateix. Quan mirem als ulls d’un nen d’un any, veiem que el nen no ens jutga. Em sento lliure quan em trobo amb algú que no em jutja. Quan algú no imposa definicions. Quan no imposem definicions, estem beneint a aquella persona. Entre humans hi ha molta cosa mental entremig, que ens separa els uns dels altres. En canvi, la relació amb els animals, ens deixa una relació directe de ser a ser, perquè el gos no ens jutja. “Déu, si us plau, converteix-me en la persona que el meu gos creu que sóc”.

La pràctica és la pràctica del moment, les formes són rebudes amb un sí, així és. Això és l’alliberament dels pensaments, de les coses i del món. La vida es torna equilibrada i es viu en dues dimensions: la del món, pensaments a vegades, altres vénen i ja no tenen importància, els més grans patimentsvénen a través dels pensaments, i ja no tenen el poder de fer-nos infelissos, han de passar com a núvols en el cel.

*****

Ja fa alguns anys d’aquesta conferència, però he descobert a l’autor molt recentment, i tot just ahir vaig visionar el vídeo de la conferència.

Tampoc m’aporta grans novetats però sí que m’ha fet reflexionar una mica més sobre el temps i el rellotge. Aquesta potser és una de les claus per comprendre com a través de l’invent del rellotge i del temps, ens hem convençut que hi ha diferents moments, i l’únic moment que existeix és el moment present en el que em trobo jo ara mateix, aquí i ara; segons aquest autor. Es tracta de comprendre això i fer-ho conscient a través de diversos exercicis pràctics. O potser només amb un sol exercici n’hi hauria ben prou. Aquest exercici és el de ser conscient en cada moment, del present, sense tenir en compte el futur, perquè de fet aquest no existeix, sinó que és una projecció mental que ens fem del que hauria de ser el futur, d’aquí a unes hores, el cap de setmana, d’aquí a uns mesos quan haguem acabat tal projecte o tinguem aquella feina tant esperada. Sempre estem esperant que alguna cosamillor succeeixi per poder ser feliços.

Tanmateix, a l’existir cicles (dia/nit – privamera / estiu / tardor / hivern), ha sigut molt fàcil inventar el temps i regir-nos a partir d’ell per tal d’organitzar la vida de les societats. Hauriem de ser capaços de transcendir aquest nivell temporal, i viure la vida en el present, sense tenir la sensació de canvis sobtats entre un moment i un altre. Cosa difícil i complicada perquè tot ens ve configurat pel temps, que és com un patró estructural pel qual ens anem movent. (es  podria escriure tota una tesi sobre aquest tema, a partir de lectures d’alguns autors).

Si mirem des del 2007 cap aquí, han aparegut tota mena de personatges que ens conviden a viure el present de forma conscient. Al final, penso que tots volen transmetre les dues o tres mateixes idees, que han begut de diverses religions, moltes d’elles orientals. En conclusió, poques novetats, però interessant el missatge del viure en present, sense mal interpretar-ho perquè sempre hem de tenir clar, penso, que hem de mirar perquè el futur sigui satisfactori, i si ho lligo el que he llegit sobre budisme, seria algo així com viure el present mirant de donar el millor d’un mateix, perquè el que vindrà sigui positiu. Sempre endavant, procurant de donar el millor, tot i les circumstàncies i estat d’ànim.